PASIÓN DE TANGO

PASIÓN DE TANGO

(al Centro Cultural Borges)

Avui hem anat a veure un altra espectacle de Tango, aquesta vegada no en un local d’aquells que donen sopar o copes (pagant), avui al Centre Cultural Borges al magnífic Auditori Astor Piazzola. Ara em sembla que ja sé que passa amb el tango.

El torno a comparar amb el Flamenco perquè és un fenomen per l’estil, un cant i una dansa molt interesants ambdós, molt arrelats a determinades zones i com a tal el turisme l’envaeix. El que hem vist avui ha estat molt millor que l’espectacle de l’altra dia. Es paga una entrada i es fa en un teatre. Ni copes, ni fotos ni res de tot això. És un espectacle amb música en directe, vuit ballarins i un cantant.

L’orquestra justeta en quan a número, doncs només hi ha havia pianista, bandoneó i baixista acústic. Hi he trobat a faltar un violinista; penso que el violí en el tango és indispensable, carregat de pega, grinyolant i lamentant-se. Ho feien bé, especialment el pianista, un home gran que hauria tocat amb les mans lligades.

El cos de ball bo, ballaven molt bé, però al ser un espectacle hi han de posar coreografies i un vestuari que sigui espectacular, pentinats amb purpurina i faldilles amb obertures llargues per mostrar un tros de galta. Tot i així l’espectacle ha estat prou digne. El pitjor ha estat el cantant que anava un pel fluix de tot; o tenia mal dia o no en sabia més.

De tango a Buenos Aires se’n veu a molts llocs. Al carrer en punts turístics com San Telmo i La Boca on a molts restaurants tenen un lloc reservat per una parella da ballarins, generalment molt fluixos que també són de faldilla oberta i cuixa, però hi ha algun  lloc on es pot veure ballar “de veritat”. No és tan espectacular, però molt més autèntic.

Són les milongas públiques, com la que es fa cada dijous al CCK (Centro Cultural Kirchner), l’antic edifici de correus reconvertit per a millor glòria del que va ser president del país. Redéu quina megalomania tenen alguns (quasi tots) el polítics que han tocat poder. El lloc és espectacular i en una sala que hi ha al semisòtan hi passa el següent. Hi ha un equip de música i un petit escenari per una orquestra.

A les sis de la tarda dos professors de tango, una parella, expliquen els principis bàsics. I el DJ posa música gravada. Ells van ballant els passos bàsics i els “alumnes” els van seguint. A cada nou tango que s’escolta es va avançant amb nous passos. Acabada la primera hora entra l’orquestra i els professors fan una demostració, ells sols. Alguns atrevits s’hi afegeixen, habitualment parelles que ballen molt bé. A continuació comença el ball públic, amb l’orquestra, que funciona segons uns cànons: els homes poden demana a qualsevol dona per ballar (les dones no ho fan) i si accepten entren a la pista i ballen. Només parlen quan la peça ha acabat. Ballen un mínim de tres tangos i habitualment ho deixen aquí per buscar noves parelles. A mi em va transportar als temps dels envelats de festa major de quan era jove i encara intentava ballar; mai me’n vaig sortir bé, però sent realista, ho feia per tenir una noia entre els meus braços, ras i curt.

La música que interpretava l’orquestra (piano, bandoneó, violí i baix acústic) era de tango nou, gens fàcil d’escoltar, però tango, tango. Vaig anar pel darrera mirant les partitures i vaaig flipar. Després vaig parlar amb algun dels músics i em va dir que era tango post-piazzola.  A l’acabar la part pública, els professors de tango  tornen a fer una exhibició perquè els alumnes s’hi fixin. Tots ballen tango al piso, o sigui sense exhibicions aèries, que és el que es fa en els locals d’espectacle.

Hi ha gent (potser els menys) que ballen realment bé. Vaig estar parlant amb un homenet per felicitar-lo; era poca cosa i semblava l’encarregat d’un magatzem de ferreteria, però ballava al piso com un professional. El vaig felicitar, va estar molt content i em va explicar unes quantes coses. És l’avantatge dels que som xerraires; la gent, si veuen que hi tens interès, t’explica coses.

Fins aquí el tema tango. Ara m’estic llegint un llibre per enténdre-hi més, que la cosa és força complicada.