4 de jul. 2016

La Força Oculta

LA FORÇA OCULTA
(Al Teatre Lliure de Montjuic)



Sortosament pels aficionats al teatre en majúscules, ja comença a ser costum que pel Grec ens visiti el director Ivo van Hove amb algun muntatge d'aquells de traca, mocador i fer caure de cul. Després d'haver quedat bocabadats amb Tragèdies Romanes, The Fountainhead i la Voix Humaine, aquesta vegada l'holandès ens ha sorprès amb La Força Oculta (De Stille Kracht), adaptació de la novel·la de Louis Couperus, home de ideees clares que a cavall entre els segles XIX i XX va vaticinar la impossibilitat de mantenir el sistema colonial, amb el xoc de dues cultures, dos mons condemnats a no entendre's per culpa de que un es considerava superior a l'altra.
L'obra ens situa a Java, la zona que els holandesos anomenaven Índies Orientals. El protagonista és Otto van Oudijck, un home competent segons els cànons de la metròpoli, però sense mà esquerra, un cap quadrat que només actua segons la llei, la "seva llei" oblidant els costums dels seus "súbdits". M'ha recordat els advocats de l'estat del PP, amb carreres teòricament brillants, però curts com una mànega d'armilla, incapaços de resoldre políticament cap problema. Oudijck, governador de la zona, manté bones relacions amb el món local fins que esclata un conflicte a la colònia. En paral·lel el seu entorn familiar es comença a esllavissar; la seva dona descuida les obligacions institucionals, entregada als seus amants, i els fills s'allunyen del comportament "convenient", en part captivats per l'entorn i la seva gent. Tot se'n va a prendre pel sac.
Penso que la història és un pel desmesurada, però si som sincers, hem d'admetre que Titus Andrònicus de Shakespeare potser encara ho és més, o sigui que no ens queixarem, i menys després de veure l'impactant muntatge made in van Hove.
La Fabià Puigserver del Lliure aparentment sense escenografia. Un piano de cua a la dreta, una taula en un lateral on els criats anaven parant i desparant taula sense que ningú hi mengés res, un ritual només per indicar els pas del temps, la submissió i que l'acció succeïa davant d'ells com si fossin de pedra, no persones. En un lateral una rastellera de campanes de bambú que el pianista de tan en tant feia sonar discretament alternant amb la música del piano i dos sillonets al fons. Poca cosa més, apart que les tres parets feien de pantalles de projecció que reforçaven l'acció. Una escenografia "pobre" que enquibia perfectament el que passava en escena. Si ens ho haguessin carregat de mobiliari luxós oriental, possiblement ens haurien distret de la tensió del que passava allà, que no era poc.
La història transcorre en època de monsó i la pluja és un leimotiv, físic i moral. La dona d'un alt empleat holandès es queixa del clima que li ha espatllat el seu piano, li ha florit els vestits de seda i fins i tot li ha malmès l'ànima. Plou sovint i ho fa físicament al escenari utilitzant una tècnica que no sé com és, però increïble. Plou massa i ens acaba mullant l'esperit fins i tot als espectadors, però de sobte representa que hi ha un tsunami, i aleshores la creativitat —ajudada de la tècnica— es desboca i les ràfegues de vent i aigua —que com a mínim va arribar a la fila 5 on estava jo— et fiquen literalment dins aquest fenomen de la naturalesa, i ho fa de manera bellíssima, doncs l'aigua, el vapor d'aigua combinats amb una il·luminació espectacular i la música bèstia, bèstia de veritat que t'entra per tot el cos a més de les orelles, fa que estiguis al centre d'un fenomen que té nom propi: Toneelgroep Amsterdam. Acollonant, increïble!
I els actors? Òndia, és veritat que hi havia actors. L'espectacularitat m'ha fet desplaçar fins el final el més important. Catorze actors de noms impronunciables han estat perfectes. No sé si és perquè no els entenc, però les actuacions d'aquesta companyia sempre m'han semblat fredes, però a la vegada d'un rigor brutal. També s'ha de dir que el que he vist d'ells no és Filumena Marturano, o sigui que estic segur que tot està calculat i molt ben calculat.
Una nit de teatre per no oblidar. El públic, que no omplia del tot la sala, ha respost amb forts aplaudiments i a la sortida comentaris elogiosos per part de tothom. De moment el Grec que he vist va com una moto; que no pari, coñe.
P. D. Muntatges d'aquesta categoria només es poden fer en poc teatres del país. Felicitem-nos per tenir el Lliure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada