Lehman Trilogy

LEHMAN TRILOGY

(a La Villarroel)

Avui, com a bon dia 1 de juliol ha sigut el meu primer dia del Festival Grec, i l'he endevinat, sense cap dubte; tenia grans esperances i s'han vist acomplertes. Lehman Trilogy és una obra d'Stefano Massini i els que vam veure les dues peces que a la tardor passada es van fer d'ell al LLiure —Crec en un sol Déu i Dona no reeducable— ja vam flipar perquè és un mestre del teatre documental i de denúncia, però la seva habilitat és escriure obres d'aquest tipus que t'empasses com si fossin de ficció, amb la intensitat d'un Shakespeare o la fluïdesa d'un Goldoni.

L'obra explica la història de la companyia Lehman Brothers, des de l'arribada el 1844 a Nova York de Henry Lehman, jueu alemany en busca de fortuna, fins a la caiguda del que va ser un dels bancs més grans del món, el 2008. Pràcticament els inventors del capitalisme i al final responsables de la crisi mundial actual. La peça original, una producció del Piccolo de Milà tenia tres parts: Tres Germans, Pares i Fills i L'Immortal, i una duració de quasi set hores i tretze actors en escena. Aquí el director Roberto Romei l'ha deixat a menys de la meitat de temps i l'ha posat en escena amb sis actors. S'ha de dir que ha fet una virgueria i tot i les retallades, l'obra ha quedat molt rodona i entenedora.

Massini escriu amb una tècnica interessantíssima i molt particular. Els personatges es van presentant ells mateixos i una vegada coneguts, interactuen, però gran part dels diàlegs se'ls fan ells, preguntant-se i responent-se. També utilitza moltes reiteracions quan plantegen les situacions. A cada arribada d'un germà, fins a tres, expliquen que són fills d'un jueu circuncidat de Rimpar, Alemanya, comerciant de bestiar, i a cada presentació d'un membre de la família utilitza les mateixes paraules, el mateix ritme i els mateixos silencis. Potser hi ha persones a les que aquest estil no els hi agrada, però a mi em fascina. També fa servir convencions, com quan es mor un personatge: es treu l'americana i la llença al terra; a continuació es descalça i treu els mitjons. Home descalç, home mort, però mai abandona l'escena; es queda per continuar interactuant amb els que han quedat.

L'escenografia és molt interessant i de gran economia. Una mena de grada modular que s'adapta a cada part de la història, cap més element excepte en la última part en que hi ha un sofà chester a mode de tron del president de la companyia. El vestuari senzill però hàbilment col·locat, canviant de roba senzilla i basta en la part dels immigrants, a més elaborada pels fills i moderna per l'últim de la saga. Una música molt ben escollida s'escoltava de fons en algunes parts de l'obra. El moviment escènic molt ben estudiat, diria que mil·limetrat com un ballet. En resum, senzillesa i efectivitat.

En quant al càsting, penso que Romei —si n'és el responsable— l'ha endevinat, doncs tots els personatges han funcionat amb precisió, com una màquina de cosir, i físicament clavaven molt bé el que representaven. per a mi ha sigut una gran nit de teatre, la Villarroel no massa plena, però els assistents hem premiat als actors amb forts i perllongats aplaudiments, merescuts.