Les Alegres Casades de Windsor

LES ALEGRES CASADES DE WINDSOR

(al parc dels Til·lers de l'Estació del Nord)

Quan la reina Elisabeth I es va enamorar del personatge de Sir John Falstaff, secudari de Henry IV, li va encarregar a Shakespeare una peça en la que fos el protagonista, el d'Strartford va muntar una comèdia desbocada: Le Alegres Casades de Windsor, i a fe que es deixà anar: embolics a plaer, confusions i final feliç. No va ser l'únic il·lustre que se'n va quedar encaterinat; a Orson Welles li va passar el mateix i va fer la pel·lícula Campanades a Mitjanit. Poques vegades o mai un secundari havia donat per a tant.

Els Parking Shakespeare cada anys per aquestes dates munten una obra del bard al parc dels Til·lers de l'Estació del Nord, i escullen a un director que pot triar l'obra. Aquest any va ser elegit —sembla una cita bíblica— Marc Rosich i segons ell va tenir la fortuna que les Alegres no les havien fet mai, i la va triar. Aleshores, amb l'alegria i el desvergonyiment dels joves que se senten valents, i s'hi poden sentir, n'ha fet una adaptació, més o menys acostada als nostres temps que és una joia en el doble sentit del DIEC: "cosa de valor estraordinari" i "gran alegria".

Per començar Falstaff, tot i ser Sir, és un perdulari i va vestit com el cul. Sandàlies, mitjons blancs (de guiri), calça curta blanca que semblen calçotets, una camisa mambo que no amaga la samarreta imperi llardosa; descurat fins a l'impensable. Els seus dos col·legues Pistol i Pym encara són pitjors. L'un es passa part de l'obra rascant-se el cul, però no discretament les galtes, no, es posa la grapa per dins la regata descaradament; l'altre s'estira el pito per damunt dels pantalons, com si tingués una coïssor indomable, vaja unes purgacions del dimoni. La resta són la gent fina que estiueja a Windsor, i hi ha de tot. El pretendent de la nena Anne Page és un cretí que es pentina i fa postures Travolta Style de Febre del Dissabte a la Nit. El segon és "amariconat" i el tercer un tòtil de campionat i calça curta. Acabo perquè no pararia de descriure el personal.

Jo a les sessions de Parking no hi havia anat mai, perquè al ser al aire lliure, en un lloc de pas d'autobusos, ambulàncies i altres distraccions, tenint en compte la meva mancança d'audició —tinc les orelles força grosses, però una minusvalia auditiva—, em temia no poder-ho seguir bé, però aquesta vegada vaig pensar "què cony" —que alguns erudits asseguren que és el que va dir Newton quan li va caure la poma al cap—, i hi he anat, i n'estic molt content perquè he comprovat que a pesar de no ser un recinte tancat, els Parking s'esforcen perquè la veu arribi a tot arreu, projectant-la amb eficàcia i vocalitzen molt bé. Felicitats.

Boníssima direcció, actuacions remarcables i un bon rotllo entre els actors i el públic que d'alguna manera interactuem, digne de prendre'n nota. De vegades al teatre s'hi va a patir, com en Incendis de Mouawad, però de tan en tant és impagable anar-hi, deixar-se anar i descollonar-se de riure i ser feliç per la banda lúdica.

L'entrada és lliure i acabada la funció passen la gorra i cadascú dona la voluntat. Aneu-hi, no un ho perdeu. La fan fins el dia 31 de juliol, cada dia excepte els dimecres. Repeteixo, aneu-hi i no sigueu garrepes. Res de deixar un bitllet de 5€. Sigueu generosos que aquesta companyia s'hi deixa la pell. Jo recomano de 15 a 20€.