LES BRUIXES DE SALEM
(al teatre Grec)
Abans de començar aquesta ressenya faig una
declaració de principis. Jo considero Arthur Miller un dels grans dramaturgs
moderns. M'agrada com escriu, m'agrada els problemes que afronta i la seva
valentia com en el cas de la caça de bruixes del senador McCarthy als anys
cinquanta. Dit això de les bruixes de meitat de segleXX, anem a les bruixes
d'avui.
Segurament que tothom sap que Miller
va recrear aquest fet històric succeït a finals del XVII dins una societat
terriblement puritana com era la de Massachusetts de l'època, per denunciar la
ja esmentada caça de bruixes dins el cinema americà del meitat del XX, per tant
ens estalviarem explicar de que va l'obra. El que m'ha passat en aquesta versió
és que massa coses m'han grinyolat, i mira que crec que Andrés Lima és un gran
director i li he vist grans coses (Urtain, per exemple). Comencen pel primer que es veu.
L'escenografia m'ha semblat pobre, no
barata, pobre, poc treballada, minúscula dins del gran escenari del Grec;
semblava una caseta al mig d'un gran camp. Penso que una obra amb 15 actors que
passa com a mínim en quatre espais diferents s'hauria merescut tota l'amplada
del magnífic "escenari" del fossat i no obviar la gran paret del
fons. Jo habitualment sóc espectador de fila 1, i aquesta vegada em vaig tenir
de vendre les entrades bones per culpa d'una festa familiar. Ahir estava a la
fila 11 (la meva segona compra) i la veritat que l'escenografia es veia una
mica ridícula. Diuen que és per culpa de que l'obra després se'n va a un teatre de Madrid, però això no és excusa, i menys per la peça inaugural del Festival.
El vestuari estava bé "en
part", però, ¿com es possible que les nenes —excepte l'Abigail que calçava
uns sabatots— portessin calçat esportiu? wambes, en dèiem als meus temps. La
il·luminació, excepte la breu escena del aquelarre inicial que estava ben
il·luminada amb la llum central simulant la foguera al bosc, però a la resta de
la funció semblava que haguessin encès un llum i al final l'haguessin apagat.
En quant a les actuacions, no
m'atreviré a dir que no eren bones, però no em van emocionar excessivament, i
en alguns punts de l'obra fins i tot les vaig trobar poc creïbles. penso que
Lima no va encertar en el to que necessitava la peça i en part m'ho confirma
que bona part del públic força vegades va riure obertament dins d'aquella
situació tràgica. Tampoc va ser un encert del director tot el tràfec de
fusteria bastint la casa fins acabar amb la plaça del poble amb una forca —d'un
sol pal— per l'escena de l'execució final.
No, no estic massa satisfet de la peça
inaugural del Grec d'aquest any, però com que l'esperança és l'últim que es
perd, penso —com el títol d'aquella divertida obra de la Marta Buchaca— l'any
que ve serà millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada