El Laberinto Mágico

EL LABERINTO MÁGICO

(al Teatre Romea)

          Al Romea hem rebut la visita de la companyia del Centro Dramático Nacional que ens ha portat El Laberinto Mágico, que no és cap obra de teatre, sinó una mena de cocido o potaje amb una pila d'ingredients agafats d'un seguit novel·les de Max Aub que va reunir amb aquest nom genèric, totes elles parlant de la Guerra Civil Espanyola.

          No he llegit els llibres i per tant no puc valorar la seva vàlua; el que si que puc dir que, per a mi, el trasllat al teatre ha estat ben poc reeixit. Tantes històries deslligades —bé, algunes d'elles lligades— se m'han fet pesades i la veritat és que m'he avorrit malgrat la pretesa grandiositat de la posada en escena. Per fer-hi cabre els quinze actors i els dos músics, s'ha hagut de suprimir alguna fila de butaques i ampliar l'escenari.

          Penso que José Ramón Fernández, responsable de la versió o adaptació ha tractat l'obra com si fos un llibre: per capítols, i això ha trinxat la continuïtat. L'escenografia no era per tirar coets, però correcta, a base de sacs terrers estil barricada, però jo n'esperava una altra cosa de l'obra, situacions difícils, emocions, i n'he sortit decebut.

          Els actors han fet la seva feina però les interrupcions entre "capítol i "capítol" no han permès aflorar sentiments. Per a mi el millor ha estat la il·luminació, i tot i que és important, destacar només la il·luminació no és cap elogi. La direcció d'Ernesto Caballero no diré que ha sigut dolenta, però m'ha donat la impressió que "no hi ha pogut fer res".

          Hi havia dos músics que havien de crear clima amb els seus acompanyaments musicals, però la major part de l'obra han aixafat les veus dels actors, cosa que ha perjudicat l'audició. Era dia d'estrena i potser no ho tenien tot prou ben quadrat. Tan de bo per la resta de dies millorin aquest punt.

          I ara una reflexió. Està molt bé que ens arribin produccions de Madrid, però donada la situació precària que passa el teatre a Catalunya, portar disset intèrprets m'ha semblat una mena d'exhibició, una ostentació que, fent números, diria que he pagat amb els meus impostos, aquells que marxen a Madrid i no retornen, o ho fan d'una manera tan minsa que quasi no es veu. Però potser m'equivoco per culpa de que m'ho miro amb ulls d'independentista irredimible, i a més republicà.