Godspell

GODSPELL

(al Upstairs At The Gatehouse de Londres)

El proper dimecres tinc entrada per Jesus Christ Superstar i ho comento perquè avui he anat a veure Godspell, amb la quan cosa sembla que estigui fent un seguiment cristià de musicals, però no. Jesus Christ el vaig veure a principis dels setanta i ara em fa il·lusió tornar-hi, però Godspell no l'havia vist.

Godspell és una paraula en anglès antic que més o menys vol dir la bona nova de Déu i per tant fa referència als evangelis, i el musical funciona amb aquest esperit, a partir de que John Michael Tebelak escrivia la tesi de final de carrera centrada en l'Evangeli segons Mateu. Més tard Stephen Schartz hi posà música. El resultat és un musical curiós perquè els textos estan extrets de la Bíblia i himnes litúrgics escrits al llarg dels temps.

En les diferents escenes se'ns parla de multituds de paràboles, com la del fill pròdig, o l'amo que perdona el deute al criat, però no és la passió d'Esparraguera; els actors van vestits d'època actual, i canten i ballen i es comporten com a gent jove actual, bé, dels anys setanta. Sí que al final hi ha l'escena de l'últim sopar, amb Judes inclòs, la oració a l'hort de Getsemaní i la crucifixió. A mi em pregunten si amb tot això es pot fer un musical, i el primer que els dic és que s'han fumat, però no em van consultar, per sort, perquè no sóc productor ni del West End ni de Broadway i l'hauria ben cagat ja que l'obra va ser tot un èxit.

La reposició que he vist avui està dins la programació del Festival The Camden Fringe que es fa a Londres a l'Agost, en un dels teatres del off londinenc que em tenen el cor robat: l'Upstairs At The Gatehouse, un teatre petit que està al primer pis —d'aquí ve l'escales amunt— d'un dels pubs més bonics de la capital britànica. És una sala de poc més de cent butaques —depèn del muntatge—, còmoda i molt agradable. Per acabar-ho d'arrodonir l'entrada val 12£, a mi me n'ha costat 10 per ser concession, o sigui gran. Com que sóc de lletres no em pregunteu com surten els números: 10 actors i 4 músics en directe... Veure teatre a Londres, si t'espaviles, no és tan car com alguns diuen.

En quan a l'obra, ha funcionat de menys a més. Pel meu gust a començat un pèl fluixa, però a meitat del primer acte a començat a tirar amunt. Els actors i cantants, tots molt joves, s'hi han deixat la pell i a mida que s'han escalfat s'han trobat còmodes i s'han buidat. El pitjor, pel meu gust, han estat els músics: un piano, una percussió i dues guitarres haurien d'haver encoixinat molt millor a la companyia; arranjaments justets i interpretacions no massa brillants; llàstima pèrquè la música és molt bona.

Una curiositat; el paper de Jesús en aquesta versió l'ha fet una noia i jo diria que hi hem guanyat, doncs a més de cantar i interpretar molt bé, era (és) guapa de veritat, tota una bellesa i això, les persones a les quals l'estètica ens perd, sempre ho agraïm (vaja, que ens agraden les noies guapes) La sala quasi plena i el públic ha aplaudit amb ganes. No em puc estar d'afegir una foto del pub on està el teatre. També és una bellesa, com el Jesús d'avui.