Show Boat

SHOW BOAT

(al New London Theatre de Londres)

Sabeu allò que diuen que quan un pressenteix que s'acosta la seva hora dels adéus s'afanya a rematar les coses importants que té pendents? Tranquis que de moment no em penso morir, encara haig de donar molta guerra i tocar uns quants voravius, però en aquesta escapada a Londres sembla que em passi això. Estic fent un repàs de musicals antics que no havia vist i fins i tot en revisitaré algun que ja vaig veure fa molts anys. M'estic estovant? ves a saber; m'estic fent vell? segur que sí! Ho dic perquè aquesta nit he anat a veure Show Boat (toma!)

Aqujesta obra és considerada l'inici del musical nordamericà; contemporani de Porgy and Bess —catalogat com a òpera—, antecessor de South Pacific i un llarg etcètera. Junt amb Porgy, utilitza per primera vegada el blues en música culta, lluny de cases de putes i altres llocs de fama dubtosa. Per tot això els addictes —als musicals, no als prostíbuls— no el podem obviar. Es va estrenar el 1927, aviat farà cent anys, al teatre de Flo Ziegfield; sí aquell que va descobrir la Fanny Brice, de Funny Girl (el món és un pañuel); està basat en la novel·la d'Elna Ferber, que ens parla de la vida al Mississipi en un món que canvia del esclavatge a la llibertat i emigra cap al nord (Chicago)

Reconec que jo avui hi anava amb un cul així (amb una mica d'imaginació ho veureu representat) perquè 89 anys a l'esquena són molts anys per un musical, però he sortit del teatre altament gratificat. Per començar el New London Theatre és un dels millor de la ciutat, modern, amb una acústica envejable, sense cap punt fosc o de poca visió, amb una forma de mitja lluna i un escalonat de butaques que és impossible que el de davant, ni que sigui jugador de la NBA et tapi la visió. Dic modern, però es va inaugurar el 1847, el que passa és que Andrew Lloyd Weber se'l va fer seu i el va renovar per muntar-hi Cats el 1981, quasi res. Però anem al que s'ha vist avui.

El muntatge el podríem considerar clàssic des del punt de vista que el que hem vist els espectadors al comnçament és el cul del vaixell habitual del Mississipi, de rodes de pales laterals. Comença la funció amb l'speach del capità Andy presentant la gent que es mou al voltant del Cotton Blossom, un barco on es fan espectacles de varietés. Apareix un jugador professional que enamora a Magnòlia, la filla del capità, i la cosa es va embolicant al llarga dels anys i el país, ja que alguns d'ells immigren cap al nord, a Chicago. Als que us interessi la trama ja us la buscareu. El fet és que en l'actual muntatge és passa del clàssic original, al actual amb projeccions videogràfiques quan l'acció se situa a Chicago amb imatges que interactuen amb els moviments escènics.

Val a dir que tota l'escenografia està molt ben resolta, i que el moviment d'actors, 34 si he comptat bé és brillant i mil·limetrada. Una orquestra de 12 músics han sonat com una petita simfònica. Repassant els crèdits, t'adones que hi ha més d'una persona "dissenyant el so". I això que cony vol dir? Doncs que n'hi ha uns quants que rumien com volen que soni tot; no n'hi ha prou d'interpretar la partitura que els músics ténen davant, algú es preocupa de com "ha de sonar" per emocionar al públic. I val a dir que la partitura del senyor Rodgers ès brillant i conté números molt populars; Ol' Man River n'es un dels més coneguts.

El resultat, quan les coses es fan bé, és l'excel·lència i avui ha estat així. Un musical de l'any de la picassó (com diuen els de Lleida) ha sigut un espectacle memorable per tot: els intèrprets i cantants, l'escenografia, el so, les imatges gravades... però no ens hem d'estranyar. A l'òpera et fan un Rinaldo, que és del 1711, més de tres cents anys enrere, i quan canten el Lascia ch'io pianga, t'emociones, si el fan bé, i és que la feina ben feta no té fronteres. Hòstia, ara m'he embolicat amb una frase del Pujol, el molt cabró.