Misa Fronteriza

MISA FRONTERIZA

(a Les Sitges de Firatàrrega)

Una sitja és un dipòsit, el que en castellà en diuen silo, habitualment per guardar gra de cereal. A FIRATÀRREGA, un dels llocs on es fan espectacles es diu Les Sitges perquè eren això, els magatzems del oblidable Servicio Nacional del Trigo, una invenció franquista de l'any 37 i que d'alguna manera monopolitzava el blat, i a la postguerra l'estraperlo. Penso que alguns dels fundadors del PP van aprendre a robar aquí; va ser una gran escola, però anem al teatre.

Misa Fronteriza és un crit, un clam en contra de les fronteres, les que siguin, les que dibuixen ratlles al llarg de la geografia del món, les que parteixen territoris, famílies i amics. És teatre de denúncia, compromès i que pretén remoure consciències, però no està fet en un to tràgic tot i que el drama existeix. Com que l'obra és mexicana incideix en el trànsit entre el nord de Mèxic i el sud dels EEUU, tot i que al final fa un resum de les fronteres del món. Ens parlen els mexicans de l'estat de Nuevo León, aquell estat tan curiós que només té 15 kms. de frontera amb els nordamericans, una línia traçada sobre les aigües del Rio Bravo

Penso que l'habilitat de l'autor, Luis Humberto Crosthwaite ha estat en com ha estructurat el relat, simulant la cerimonia d'una missa catòlica, apostòlica i romana; així, sense manies ni tabús, seguint amb el ritual: introit, gloria, lectures; al públic ens feien aixecar, seure... segurament algú haurà sortit emprenyat, però ja s'ho farà mirar. D'aquesta manera tan original, l'obra invita a creuar totes les fronteres, entre Mèxic i Estats units, entre l'espectador  i l'escena, entre el text sagrat i el laic, fins i tot entre la música del nord i la del sud.

En un moment Jesús —que fa de guia per creuar, una mena de coyote—, extreu del sarró els últims aliments que li queden i agafant la tortilla, la reparteix entre els companys d'expedició, tot dient: tomad y comed todos de ella porque esto es lo último que nos queda y la jornada será muy larga, i fa el mateix amb el tequila que li resta. Tota la història acompanyada per música de Nuevo León —no confondre amb la de mariachi—, executada per un acordió diatònic i un bajosexto, que és com una guitarra amb les cordes doblades. Així ens interpreten i canten temes de José Alfredo Jiménez —un cantant molt popular del nord de Mèxic— que segons ells és Déu: en el principio fué José Alfredo, deixen molt clar.

Misa Fronteriza és una crítica despiatada contra la violència entre la frontera mexico-americana, pel control de la migra, les guerres entre narcos, les muralles aixecades, però no oblida els mateixos patiments que passen els que es juguen la vida al mar o al desert, intentant desesperadament escapar de la violència global.

A mi m'ha agradat i m'ha interessat molt, tan la forma d'explicar la història com la manera de plantejar-la. M'ha semblat una mica innocent i fins i tot maniquea, també amb algun punt masclista porque los machos muy machos también lloran, però m'ha agradat molt. Possiblement hi ha influït que he vist poc teatre mexicà i la novetat sempre interessa. Crec que els de Gorguz Teatro Universitario ho han fet molt bé dirigits per Alberto Ontiveros. Molt bé la il·luminació marcant ratlles imaginàries (fronteres) i l'escenografia quasi inexistent que no feia cap falta. Només un faristol de fusta des de on l'oficiant es dirigia a nosaltres, els feligresos. Els espectadors hem aplaudit molt i mentre alguns ballaven al ritme del que els do intèrprets tocaven, altres hem pogut parlar una estona amb els actors.