3 Penny Opera

3 PENNY OPERA

(al National Theatre de Londres)

Reconec que jo tinc una mena d'obsessió per aquesta obra, ja ho he comentat més d'una vegada. És una versió lliure del "musical" més antic del que es té referència documentada: The Begar's Opera, estrenat l'any 1728 a Londres. Situeu-vos: Bach encara composava, Mozart va néixer vint-i-vuit anys després i Beethoven va morir cent anys més tard.

La versió que he vist avui és la que va escriure Bertolt Brecht (Die Dreigroschenoper) a partir d'aquest original antic; la música la va crear Kurt Weill i es va estrenar l'agost del 1928 a Berlin, just dos-cents anys després que la versió original. A pesar de l'èxit, els dos autors es van tenir d'exiliar; l'un marxista, l'altra jueu i el senyor Adolf Hitler començant a remenar la cua...

Brecht, trencador, va voler escriure una obra que xoqués amb les que estaven en boga a l'època, en que el públic s'identificava amb l'heroi tràgic i el seu destí, i ell era marxista i això li feia urticària, motiu pel qual els personatges són una colla de lladres, captaires i desarrapats, i la crítica va contra el poder i la banca, en fi, els que manen. Per acabar-ho de fer bonic li va encarregar la música al seu amic Weill, que no es caracteritzava per fer una música fàcil i complaent. El resultat és una obra immensa, difícil de pair, però que si es fa bé et deixa clavat a la butaca. En dues hores i mitja de funció només hi una sola cançó que "es deixi" taral·lejar, la coneguda Mack Navalla, i si la canteu us adonareu que és repetitiva fins a la sacietat. De la resta de temes, la majoria dels mortals són incapaços ni de començar-les. Una música molt lligada al cabaret alemany de l'època, però no feta per autors de cuplet, sinó per un geni i un mestre.

La història és aparentment innocent. Mack, que és un pinxo, és el rei dels lladres i domina les quadrilles que actuen a Soho londinenc. Es casa amb la Polly Peachum contra la voluntat del pare de la noia, que és el rei dels captaires, als que té organitzats i els cobra el cinquanta per cent de la recaptació. Peachum, molt emprenyat,  va a veure "Tiger" Brown, cap de la policia perquè el capturi i el faci penjar, però Brown és amic, corrupte, de Mack i el vol ajudar, però finalment es troba entre l'espasa i la paret perquè Peachum l'amenaça amb una manifestació dels pobres reclamant dignitat el dia de la coronació de la Reina Victoria, i quan estan a punt de penjar-lo... apareix la solució grega: Deus Ex Machina. A l'últim moment entra en escena un emissari de la Reina, l'indulta, el fa cavaller i vet aquí un gat, vet aquí un gos...

Ara anem pels capítols de l'enveja, sana, però enveja. L'obra la fan al National Theatre, a la sala Olivier (pel Laurence) i com a complex de cultura fa caure la bava: sales, biblioteca, lloc de trobada... en sembla que alguna vegada ja n'he parlat, tot a peu de riu on la gent s'hi passeja. Al costat hi ha la Filmoteca Nacional, tot a la zona de Southbank, prop de la Tate Modern, el Shakespeare Globe's... La sala Olivier és en forma de mitja lluna i té un equipament extra. Al centre de l'escenari hi ha un elevador (el Drum Revolve) circular que al menys té 12 0 14 metres de diàmetre que és capaç de pujar escenografia del soterrani en tirabuixó. Espectacular!

La segona part de l'enveja ve per la part artística. Escenografia espectacular, músics molt bons que interactuen amb els protagonistes, il·luminació espectacular i una pila de creatius treballant el moviment escènic, el disseny del so, el vestuari, el maquillatge... Allà no hi ha lloc per la mediocritat i així els va: la sala quasi plena. Ara la pregunta: d'on surten les misses? Jo he pagat 50£ (no arriba a 60€) per una magnífica butaca centrada a la fila D (la quatre). Són diners, però la relació qualitat preu és molt bona, i aquesta vegada no hi havia descompte per concessions. La pregunta era retòrica, perquè em sembla que les misses surten del ministeri de cultura.

En resum, una obra genial interpretada amb genialitat. No diré que ara ja em puc morir, perquè no en tinc punyeteres ganes, però sí que he quedat molt satisfet. I amb aquesta obra m'he acomiadat d'una setmana llarga (o potser dues de curtes) a Londres. No tot el que he vist ha sigut perfecte, però penso que he aprofitat el temps.

P.D. L'actor que surt a la foto en cadira de rodes fent de discapacitat, és realment discapacitat i a Anglaterra força famós.