AMERICAN IN PARIS
( al Dominion Theatre de Londres)
El compositor George
Gershwin, com tants i tants artistes inquiets de l’epoca va fer una escapade a Paris l’any
1928 i de tornada va escriure un poema simfonic titulat Un America a Paris, on
s’hi aprecien influencies franceses, pero sense perdre el seu estil carateristic
on hi es present el blues. L’any 1951
Vincente Minelli va fer una pel.licula del mateix titol utilitzant música del
nordamerica, amb Gene Kelly com a actor i coreograf i Leslie Caron, ballerina i
actriu (d’una certa mediocritat) com a parella. El guio de Alan Jay Lerner era
forca fluix i la peli va quedar molt “tova”, en la meva opinio, molt lluny de
Captius del Mal, el seu posterior film.
I
ara fa exactament dos anys, es va estrenar a Broadway com a musical i va
aguantar un any i mig. Aquest marc (marzo) s’ha estrenat al West End de
Londres, al Dominion Theatre. Ha
guanyat uns quants premis Tony, pero avui aixo no es garantia de res: la presio
dels grans operadors teatrals es molt forta I la seva influencia brutal. El fet
es que jo he trobat entrada d’avui per dema, platea, fila F (una 6), passadis
per poder estirar les cames, marcada oficialment a 131 lliures per 72,50. Amb
aixo no vull dir que sigui un fracas, pero bufetades no n’hi havia.
Comencare
dient que jo l’he trobat molt fluixa, pero compte! Fluixa aquí vol dir 15
musics al fossat d’orquestra, quasi 40 actors-cantants-ballarins a escena, escenografía
epectacular (que a mi no m’ha agradat) i allo que en catala en diem “que no
falti de res”. Suposo que m’explico. Que ha passat doncs?
Segons
el meu punt de vista s’ha arriscat poc, per no dir gens. La historia es la que
es, soldat america que al acabar la segona guerra mundial es queda a París ja
que es pintor. S’enamora d’una noieta francesa compromesa, pero a la vegada una
rica americana li vol fer de mecenes i altres coses que ara no explicare perque
potser hi ha canalla que encara no ha anat a dormir.
L’escenografia
tot i que fastuosa l’he trobat un abus de videomapping: torre Eiffel, Arc del
Triomf, carrers de la ciutat, riu Sena, barques sobre el Sena… i en contraposicio
uns telons Art-Deco que a mi m’han fet pensar en els dels Pastorets d’Igualada,
i no exagero. La música de Gershwin es, per a la gent de la meva generacio, un
simbol: el jazz elevat a la música simfonica, i avui malgrat ser 15 musics la
cosa no “petava”, entenen per petar aquell punt que es fa posar els pels de punta.
Tocaven malament? No, per Deu, pero no hi havia trempera, que es una cosa
indispensable per a fer moltes coses.
Le
actuacions tampoc eren dolentes, pero les escenes de dansa les he trobat
antiquades. S’a abusat de les sabatilles de punta, passos d’aquells en que les
noies amb els bracos en creu es posen a correr endavan per fer voleiar la
faldilla, una i altra vegada. Semblava que algún satir les empaites. Els duos
com molt estatics, amorosos i encaramelats al estil dels pas a deux. De cantar cantaven tots molt be amb veu ben timbrades,
pero tot el conjunt ha quedat fluix, tou, com de primera comunio. Llastima, hi
anava amb l’esperanca de veure una cosa actual i m’ha semblat caduca.
Comentari
apart mereix el public que omple el West End, cada vegada mes curios. Des dels
matrimonis de certa edat, ben vestits i pulcres fins a l’infinit, a la gent mes
desastrada, texans estripats, estética gotica… pero el mes curios es un
personal tipus (sense ganes d’ofendre ningu) la comarca nos visita. Una parella del meu costat, d’uns cinquanta
anys, ha obert una bossa de plastic de Sainsbury’s (l’equivalent a Mercadona) i
han comencat a pelar mandarines i se les han anat cruspint sense manies.
Aquella part de teatre s’ha omplert d’un flaire molt poc parisenc; mes aviat
semblava que estiguesim a Algemesi. Coses de la globalitzacio.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada