7 d’abr. 2017

American In Paris

AMERICAN IN PARIS
( al Dominion Theatre de Londres)



          El compositor George Gershwin, com tants i tants artistes inquiets de l’epoca va fer una escapade a Paris l’any 1928 i de tornada va escriure un poema simfonic titulat Un America a Paris, on s’hi aprecien influencies franceses, pero sense perdre el seu estil carateristic on hi es present el blues. L’any 1951 Vincente Minelli va fer una pel.licula del mateix titol utilitzant música del nordamerica, amb Gene Kelly com a actor i coreograf i Leslie Caron, ballerina i actriu (d’una certa mediocritat) com a parella. El guio de Alan Jay Lerner era forca fluix i la peli va quedar molt “tova”, en la meva opinio, molt lluny de Captius del Mal, el seu posterior film.
          I ara fa exactament dos anys, es va estrenar a Broadway com a musical i va aguantar un any i mig. Aquest marc (marzo) s’ha estrenat al West End de Londres, al Dominion Theatre. Ha guanyat uns quants premis Tony, pero avui aixo no es garantia de res: la presio dels grans operadors teatrals es molt forta I la seva influencia brutal. El fet es que jo he trobat entrada d’avui per dema, platea, fila F (una 6), passadis per poder estirar les cames, marcada oficialment a 131 lliures per 72,50. Amb aixo no vull dir que sigui un fracas, pero bufetades no n’hi havia.
          Comencare dient que jo l’he trobat molt fluixa, pero compte! Fluixa aquí vol dir 15 musics al fossat d’orquestra, quasi 40 actors-cantants-ballarins a escena, escenografía epectacular (que a mi no m’ha agradat) i allo que en catala en diem “que no falti de res”. Suposo que m’explico. Que ha passat doncs?
Segons el meu punt de vista s’ha arriscat poc, per no dir gens. La historia es la que es, soldat america que al acabar la segona guerra mundial es queda a París ja que es pintor. S’enamora d’una noieta francesa compromesa, pero a la vegada una rica americana li vol fer de mecenes i altres coses que ara no explicare perque potser hi ha canalla que encara no ha anat a dormir.
          L’escenografia tot i que fastuosa l’he trobat un abus de videomapping: torre Eiffel, Arc del Triomf, carrers de la ciutat, riu Sena, barques sobre el Sena… i en contraposicio uns telons Art-Deco que a mi m’han fet pensar en els dels Pastorets d’Igualada, i no exagero. La música de Gershwin es, per a la gent de la meva generacio, un simbol: el jazz elevat a la música simfonica, i avui malgrat ser 15 musics la cosa no “petava”, entenen per petar aquell punt que es fa posar els pels de punta. Tocaven malament? No, per Deu, pero no hi havia trempera, que es una cosa indispensable per a fer moltes coses.
          Le actuacions tampoc eren dolentes, pero les escenes de dansa les he trobat antiquades. S’a abusat de les sabatilles de punta, passos d’aquells en que les noies amb els bracos en creu es posen a correr endavan per fer voleiar la faldilla, una i altra vegada. Semblava que algún satir les empaites. Els duos com molt estatics, amorosos i encaramelats al estil dels pas a deux. De cantar cantaven tots molt be amb veu ben timbrades, pero tot el conjunt ha quedat fluix, tou, com de primera comunio. Llastima, hi anava amb l’esperanca de veure una cosa actual i m’ha semblat caduca.
          Comentari apart mereix el public que omple el West End, cada vegada mes curios. Des dels matrimonis de certa edat, ben vestits i pulcres fins a l’infinit, a la gent mes desastrada, texans estripats, estética gotica… pero el mes curios es un personal tipus (sense ganes d’ofendre ningu) la comarca nos visita. Una parella del meu costat, d’uns cinquanta anys, ha obert una bossa de plastic de Sainsbury’s (l’equivalent a Mercadona) i han comencat a pelar mandarines i se les han anat cruspint sense manies. Aquella part de teatre s’ha omplert d’un flaire molt poc parisenc; mes aviat semblava que estiguesim a Algemesi. Coses de la globalitzacio.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada