21 de maig 2017

110 IN THE SHADE

110 IN THE SHADE
(al Ye Olde Rose And Crown Theatre)



       Avui m’ha fallat l’espectacle que, sense reserva, pretenia veure,  Angels in America al National Theatre i he hagut de tirar de substitut. He anat a un pub, que com tants a Londres tenen un teatre al pis de dalt, el Ye Olde Rose And Crown Theatre. He vist 110 In The Shade, una peça basada en l’obra The Rainmaker, o sigi L’Home Que Fa Ploure, no confondre amb la novel·la de John Grisham.
          És una obra una mica antiquada, situada en l’Amèrica profonda que pateix una sequera bíblica, possiblement en els anys de la depressió, i la calor és de fregir-se. El títol l’hauriem de traduir per 43 graus a l’ombra, ja que suposadament els 110 són Farenheit.
          A la comunitat hi arriba la filla d’una de les famílias, que havia estat enviada a casa d’uns parents llunyans, per veure si la casaven, però l’intentona ha resultat un fracàs. També la pretenia el sheriff, però les coses no havien funcionat. Al mateix temps apareix un venedor de fum, que per un preu asegura que farà ploure, i la noia se n’enamora. Embolics senzills i de primer curs de guionista. Amb aquest material ben poc s’hi ha pogut fer.
          L’obra és del tándem Tom Jones, lletrista, i Harvey Schmidt, compositor, parella que ja havien fet altres coses junts. Jo la música l’he trobat molt fluixeta, una mica de country, alguna balada i anar marxant. De ball han fet dos números de country amb els polzes als pantalons i tururut. La posada en escena increíble de dolenta: quatre telons pintats, tots de tons ocres (sequera) amb un molí de vent i una casa llunyana. Tot de festa de fi de curs de P4. Jo no m’ho podía creure, i al principi he pensat que era un truc per donar la campanada més endavant. Doncs no, com deia una cosina meva que era una mica descarada i que va acabar de querida, “i una merda”, tota l’obra amb la mateixa “decoració”. D’actuacions n’hi ha hagut de dues clases: la protagonista que ho ha fet molt bé, el sheriff que deunidó i la resta que tmbé eren de P4, i és clar, les actuacions dels que ho han fet bé quedaven com un os fora de lloc.
          Podria dir que anat a parar a un pub-teatre desgraciar, però jo al Ye Olde Rose and Crown Theatre ja hi havia estat i recordó un Little Me de Noel Coward y Cy Coleman de conya. En fi, un mal dia el te tohom i no totes s’endevinen. De fet el viatge l’he fet per veure On The Town, i això ja no m’ho treu ningú.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada