JUANA INÉS: paráfrasis de si misma
(a la Sala Atrium)
Sor Juana Inés de la Cruz era una religiosa de Mèxic (aleshores Nueva
España), però principalment una escriptora i fins i tot pintora del segle XVII,
el Segle d'Or. Era un dona molt culta i avançada al seu temps que va entrar al
convent no per vocació, sinó per no dependre d'un marit i així poder fer la
seva santa voluntat, o sigui que no li toquessin la pera i la deixessin
cultivar les arts, cosa que al seu temps no estava massa ben vista; ja se sap la mujer la pata quebrada i...
De la unió de les companyies mexicanes Teatro Estudio i Teatro Nómada,
en un DespertaLab a la Nau Ivanov n'ha sortit aquesta creació: Juana Inés: paráfrasis de si misma, una
obra que t'arrossega malgrat la seva dispersió, perquè el fet és que hi ha un
escampall d'idees, encara que sempre es manté la principal: la submissió de les
dones, i el punt de partida és Mèxic.
L'obra comença a ritme de son
jorocho, ball de l'estat de Veracruz, acompanyat per una jarana, guitarra petita habitual
d'aquell país. Ja ens han situat en el lloc i a continuació ens col·loquen en
el temps, doncs dues dones —en realitat una sola, la Juana Inés— expliquen les
seves ànsies de cultura, parlant en vers, i de seguida quedes transportat al
Segle d'Or. Aquesta forma d'expressar-se recorda massa a Lope. Els textos són
trossos de l'obra de la monja.
Però no ens hi estarem sempre al XVII i aviat farem un salt al XXI per
descobrir que les dones tenen els mateixos problemes d'emancipació i falta de
respecte, hi ho faran barrejant moltes tècniques, parlant, escrivint a les
parets i a través de vídeos, amb enquestes on queda clar que "una
guarra" és una noia que s'ho deixa fer tot i "un guarro" un
xicot que va brut i desendreçat. Passarem per Déu, el primer masclista,
responsable de fer l'home d'aquesta manera, i pel paradís, aquella mena de Shangri
Là on tot estava permès menys menjar-se les pomes de l'arbre de la saviesa, i
si ho feies, nyaca!
I així al llarg de quasi hora i mitja anirem amunt i avall, i fins i
tot ens regalaran, murris, un tros del text en català —jo com a independentista
ho he trobat un gest hàbil i per agrair—. Al llarg de l'obra acompanyen a la
Juana Inés en un vertiginós viatge, especialment sensorial i eròtic —hi ha
moments d'un erotisme espectacular—, sobre la condició de ser dona, a Mèxic, on
els femenicidis son una plaga, però també a la resta del món.
Les actuacions han estat molt bones, amb una dicció exemplar, amb
aquella prosopopeia tan típica de l'altra banda de l'Atlàntic. El moviment
escènic quasi a nivell de dansa i la il·luminació molt adequada. Un espectacle
potser un xic dispers —com ja he dit abans— però molt recomanable. La
dramatúrgia és de Ricardo Ruiz Lezama i la direcció de Fernando Sakanassi.
Penso que cinc dies, en ple Grec han estat pocs perquè gran part del
públic hi hagi pogut assistir. Ahir l'Atrium ple i forts aplaudiments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada