Això és una mena d'adéu

AIXÒ ÉS UNA MENA D'ADÉU

(Opinió)

          La d'avui no és cap ressenya teatral, més aviat és un principi  de comiat. El que em queda de pulmons m'està donant avisos —o m'està donant pel sac, preneu-vos-ho com vulgueu—. Tinc una capacitat respiratòria cada dia és més baixa i no estic per fer massa esforços. La meva pneumòloga em renya constantment i m'amenaça amb prendre'm les claus de la moto. Vaig ser ruc, i per haver fumat excessivament ara respiro com el cul.

          Tot i fer un temps que ja n'era conscient, el detonant ha estat Firatàrrega. He assistit a un sol espectacle i la resta d'entrades les he regalat. Si no estic còmodament assegut en una butaca i preferiblement fila 1 centradet, ja em costa d'aguantar les obres. Fa poc només vaig poder seguir la meitat de l'obra Fugit; no em vaig veure en cor de continuar corrent pels carrer del Poble Sec. A més, anar al teatre —excepte quan fan obres a Igualada— em suposa fer 150 kms (sort que els faig en moto), i sopar tard, molt tard, o sigui que em retiro "parcialment". Naturalment continuaré anant al teatre, però baixaré el ritme, possiblement molt.

          Una de les coses que amb seguretat enyoraré més serà veure sovint a un seguit de persones amb les que hem teixit una potent xarxa d'amistat, parlant quasi sempre de teatre, sense deixar altres temes divertits com comentar sobre els personatges curiosos que ens trobem per les platees, que n'hi ha; moltes vegades cargolant-nos de riure.

          Així està el pati. Avorrir-me no m'avorriré perquè a mi sempre se m'amuntega la feina i tinc més d'un projecte. Estic preparant un recital de música per aquest proper curs i tinc una pila de pàgines escrites que el dia que se'm creuin els cables es convertiran en un llibre de contes. També tinc l'esborrany d'un curs que m'agradaria impartir sobre música i cinema, un tema que ja fa anys que em té obsessionat. Tot coses que es poden fer amb comoditat i sense córrer. Per tenir cura de l'hort i el jardí de casa tinc ajuda, o sigui que ara és més qüestió de manar que d'ajupir-se. I per acabar tinc les joies de la corona, que són els meus néts, nou "peces" dels 8 als 22 anys que mai paren de sorprendre'm.

          No és que estigui content, però tampoc trist. Penso que és important conèixer les pròpies limitacions i acceptar-les. Ens veiem al teatre, tot i que menys sovint.