Ahora Todo Es Noche

AHORA TODO ES NOCHE

(Al Teatre Romea)

          Després d'un llarg ramadà per culpa de diferents motius —alguns problemes de salut (tirant a greus), problemes amb l'estat espanyol (aquests molt greus) i fins i tot un viatge (molt agradable)— m'incorporo lentament a la vida teatral fent una crònica endarrerida: Ahora Todo Es Noche.

          Avanço que sóc un admirador de La Zaranda, aquesta companyia nascuda a Jerez que era el Teatro Inestable de Andalucía la Baja, i que farta de manca de suports i excés d'ingratitud, va marxar a Madrid i es va convertir en el Teatre Inestable de Ninguna Parte. Com passa a tot arreu unes obres poden ser millor i altres pitjor, però sempre, en totes les que he vist, hi he trobat una dignitat a la màxima altura, i no fan pas un teatre fàcil, sinó compromès, digueu-ne de denúncia o com vulgueu; algú l'ha batejat com a "poesia de la devastació"; potser humor grotesc, esperpent...

          Tres sense sostre busquen un lloc per dormir, metàfora de buscar un lloc per estar a cobert dels embats i les garrotades de la vida. Estan en un aeroport i per dissimular porten equipatge i fan veure que estan atents als taulers d'anuncis i mouen el cap en desaprovació quan anuncien un retard, i fan veure que tenen pressa... Aquesta part de l'obra és impressionant, i acaben dient que és dolent no saber on anar, però que és pitjor no saber on s'està. Aquí sembla que ens han fotut el primer cop de realitat, doncs en bona part és el que els ha passat a ells com a companyia (Teatre Inestable de Ninguna Parte...)

          Naturalment passen moltes més coses, totes explicades amb aquelles veus ronques, gastades, "zarandas", de gent desnonada però que manté una dignitat, amb frases ben estructurades i ben pronunciades i utilitzant un llenguatge preciós com ho acostuma a fer el seu autor exclusiu Eugenio Calonge, un home que sap molt bé el que escriu.

          L'escenografia és genial: carros de supermercat que ja fa molts anys són la imatge internacional de l'indigent, una il·luminació molt bona, fosca, com si no hi hagués un més enllà lluminós, i un vestuari realment notable que no m'estranyaria que no fos confeccionat, sinó comprat a El Rastro.

Direcció molt ajustada de Paco de la Zaranda i interpretacions notables de Gaspar Campuzano, Enrique Bustos i Francisco Sánchez (Paco de la Zaranda).

          Si ja els coneixeu aneu-hi i els reconeixereu. Si no els heu vist mai aprofiteu que encara estan en cartell per descobrir-los. Segur que aplaudireu fort per gratificar la seva feina; ara, per molt que ho feu no espereu que surtin a saludar. Mai ho fan, és marca de la casa.