Living with the lights on

LIVING WITH THE LIGHTS ON

(al Teatre Lliure)

          L'anglès Mark Lockyer és un actor, membre d'una de les millors companyies teatrals del món: la Royal Shakespeare Company. L'any 1995 estava a Stratford Upon Avon preparant un Romeu i Julieta on encarnava el paper de Mercutio. En un descans surt a prendre el sol i descansar a vora del Avon —"Strartford és petita i avorrida, on no es por fer quasi res", diu ell— i se li apareix una persona i comencen a parlar. "Em dic Belzebú" li diu "però els amics em diuen Belz". És el dimoni.

          Aquí comença una carrera desbocada cap el desconegut, una muntanya russa d'èxits i fracassos que el porta, a través del sistema mèdic i judicial, de l'hospital a la presó, fins a la seva recuperació. Intents de suïcidi amb pastilles, ruixant-se amb gasolina, relacions tòxiques amb tothom que si li acosta, alcoholisme... Lockyer és un malalt mental amb trastorn bipolar, i va viure quasi 10 anys així, al límit o segurament una mica més enllà.

          L'obra és un monòleg en el que explica aquesta època en que vivia "amb els llums sempre encesos" —Livign With The Lights On, és el títol de l'obra—, a tota màquina, desbocat, i finalment com se'n va sortir.

          La peça comença en un to divertit, com si expliqués una facècia, una nit esbojarrada, com s'enamora d'una noia i despatxa la seva nòvia d'anys, una mica massa de alcohol, com perd el fil dels papers que interpreta i se salta parts senceres... però a mida que l'obra avança els espectadors ens anem adonant de la gravetat del que li passa i el relat comença a agafar gruix dramàtic cap a la tragèdia.

          Finalment fa un gir previsible, però que ens arriba com un cop de puny a l'estómac, ens fa pujar el cor a la gola i les llàgrimes als ulls, amb uns moments de sinceritat i tendresa, li pegunta a la seva mare si se'n sortirà. "Dependrà de tu", li diu aquella dona ja gran que s'ha passat hores i hores al hospital agafant-li la mà, quasi com a únic vincle amb el món real. Ara Lockyer es lamenta que  ella hagi mort abans de veure la seva recuperació definitiva.

          Extraordinària i sincera interpretació d'un home que es despulla davant el públic. D'aquí a final de temporada no sé que veuré al teatre, però estic segur que aquesta obra estarà entre les millors de la temporada per molts motius: per la cruesa del text, per la interpretació, per la manera d'afrontar el muntatge i per la direcció de Ramin Gray. Obra d'aquelles que quan s'acaba es fa un silenci i de repent s'arrenca una ovació espectacular amb el públic dempeus. Res a destacar en il·luminació, vestuari, moviment escènic. Res que faci nosa a l'actor i la seva història en front al públic, que no és poc.

          Anècdota: portàvem uns 10 minuts d'espectacle quan han deixat entrar una espectadora que anava en cadira de rodes. Algun motiu especial hi deu haver hagut, perquè no és normal deixar entrar públic amb la funció començada. Lockyer s'ha aturat i amb tota normalitat s'ha dirigit a ella i li ha fet un breu resum del que havia succeït fins aleshores. A continuació ha reprès el fil del relat. Jo no ho havia vist mai, però ha quedat realment notable.

          Acabo; nit màgica de teatre-testimoni. Tothom ha sortit tocant el cel amb les mans. El Lliure de Gràcia ple d'habituals, d'aquella gent que ens l'estimem i agraïm que ens portin aquest tipus d'espectacles que no és corrent veure per les cartelleres, o que només es veuen per segons quins teatres compromesos. Vas bé, Pasqual.