Puig i Cadafalch, un Croquis

PUIG I CADAFALCH, UN CROQUIS

(al #dillunskabrota de gener 2018)

          Ahir era tercer dilluns del mes i per tant #dilunskabrota, el primer de l'any 2018, i com no podia ser d'altra manera hi va haver funció, una monòleg de caire històric escrit per a celebrar el 150è aniversari del naixement de Puig i Cadafalch i també el centenari de la posada en marxa de la Mancomunitat de Catalunya.

          De teatre "polític" se n'ha fet sempre, doncs les arts escèniques, com tantes manifestacions de la cultura, mai han estat amorfes, sinó més aviat reivindicatives i han lluitat per donar a conèixer les injustícies. Un requisit bàsic, però, és que aquest tipus de teatre sigui rigorós en extrem, ben documentat, sense llicències per fer-lo comercial i a més molt ben escrit i interpretat; no és una comèdia que et permet dir alguna boutade o deixara anar alguna conya inconsistent.

          Puig i Cadafalch, un Croquis té tots els bons elements esmentats. A partir d'un gruix de documentació important, Marc Rosich, aquell dramaturg que sembla que no dorm mai, ha bastit un monòleg impressionant, ben construït, rigorós, però gens feixuc, repassant la vida de l'arquitecte modernista, historiador de l'art, polític i sobretot patriota català. Un soliloqui que, per no fer-lo llarg, repassa especialment la vesant política d'aquest catalanista de pro que a la mort de Prat de la Riba va ocupar el lloc de President de la Mancomunitat de Catalunya.

          Però el teatre s'ha d'interpretar, i els bons textos  —els monòlegs, més— requereixen d'una representació molt equilibrada, i aquí apareix Sergi Mateu que ja avanço que en fa una creació. Alt (ho és) i molt elegant, enfundat en un vestit elegantíssim de color beige, americana tipus redingot, armilla de botons folrats i camisa de coll de pajarita. Comença explicant-nos per sobre la seva vida d'estudiant d'arquitectura per anar ràpidament a les reunions polítiques, la coneixença amb Prat de la Riba i la seva entrada en política. Llegeix alguns dels seus discursos més abrandats, la seva voluntat per modernitzar el país, la fascinació per la electricitat i la obsessió per fer una exposició universal sobre aquest tema —que Primo de Rivera li va tombar (ah, les dictadures)—. I així pas a pas fins a la guerra civil, lluitant per salvar el patrimoni de les esglésies davant els eixelebrats de la Fai que les volien (i van) cremar.

          Boníssima interpretació, molt ben mesurada, i quedi clar que a can kabrota les actuacions es fan a pèl —no en pilotes, malpensats—, vull sense música, ni il·luminació especial ni, en aquest cas, el magnífic vitrall de darrera l'actor: la paraula i el gest en front als espectadors, però això sí, amb el comodí de la proximitat, dit a un metre de distància dels espectadors.

          En acabar tanda llarga d'aplaudiments i després aquella cosa tan valorada pels habituals, els comentaris assistents-actors parlant de l'obra i la manera de fer-la, amb una copa de vi a la mà i sopant una mica amb el pica-pica que acostuma a volar. Es veu que el bon teatre dona gana. El proper #dillunskabrota serà d'aniveresari: farà quatre anys que vam fer el primer amb aquell Novecento d'Alessandro Barico en que un magnífic Pep Jové ens va fer somiar en l'oceà.