Teatre Argentina

TEATRE ARGENTINA

(Roma)

          El 15 de març de l’any 44 abans de Crist va ser assassinat a Roma Juli Cèsar, un dels grans generals de la història. L’avís d’aquell cec endeví: “guarda’t del Idus de març” no li va servir perquè no li’n va fer cas. D’aquesta mort se n’ha tret força partit teatral, començant per William Shakespeare amb l’obra titulada amb el nom del general: Juli Cèsar.

          Però la cosa teatral no s’acaba aquí, perquè Cèsar va ser assassinat al Teatre de Pompeu —el senat estava en obres— situat en el que avui és coneix per la plaça Largo Di La Torre Argentina, la que es veu a la foto de l’encapçalament d’aquesta ressenya, i l’edifici que hi ha al fons a l'esquerra és el Teatro Argentina, possiblement el més vell de Roma, datat el 1.732. És curiós com s’enfilen les coses.

          Vull parlar d’aquest teatre perquè s'hi està fent una obra que ha tingut molt d’impacte: Il Nome Della Rosa (El Nom De La Rosa) el relat que va donar a conèixer com a novel·lista al gran assagista, columnista, semiòleg i catedràtic italià Umberto Ecco. Per alguns va marcar un abans i un després en el gènere de ficció dins el context històric. Només va faltar que sis anys després el cineasta Jean-Jacques Annaud n’estrenés la pel·lícula per donar a conèixer encara més aquesta història detectivesca ambientada al segle XIV en una abadia perduda enmig del fred de l'Edat Mitjana.

          Doncs ara, una pila d’anys després, li ha tocat passar pel teatre i de la mà, ni menys ni més, que d’Stefano Massini, un dels grans dramaturgs de la Itàlia actual. Recordem Crec En Un Sol Déu i Dona No Reeducable (any 2015) o la Lehman Trilogy (any 2016), totes vistes a Barcelona, i que van deixar un impacte important en la memòria dels aficionats. Però de l’obra en parlaré demà, quan l’hagi vist, ara el que em ve de gust és parlar del monument que és aquest teatre.

          Per fora no impressiona, una mica com els passa al Liceu o a l’Scala de Milà, si els comparem amb el Garnier de París o la Viena State Opera. És a dins on fa que t’impacti, especialment si penses que porta quasi tres-cents anys en funcionament, doncs és un típic teatre de l’època en forma de ferradura, amb una platea no massa gran, un pis de llotges de platea i cinc pisos més al damunt.

          Un inconvenient com a teatre és que al haver estat construït com a teatre d’òpera, té fossat per a orquestra, el que allunya l’escenari de les files de seients quan s'hi representen obres teatrals.  per això si algú hi vol anar, recomano comprar les entrades el més endavant possible. Malgrat això, val la pena visitar-lo i veure-hi alguna de les representacions que s’hi fan, especialment si ets un aficionat a veure i conèixer teatres, sense oblidar que és un dels millors de Roma en quan a programació.