Magnolia i Boogie Nights

MAGNOLIA i BOOGIE NIGHTS

(dues pel·licules del mateix director)

     Avui ressenyaré dues pel·lícules, dues pelis del mateix director distanciades per 18 anys, que en cine, i fins i tot a la vida, és molt. Parlo de Paul T. Anderson i les pelis són, per ordre d'aparició Magnolia (1999) i Phantom Thread (2017, en castllà El Hilo Invisible). La de l'any passat estava nominada a l'Oscar com a millor pel·lícula, però només va aconseguir la de millor vestuari —normal, sent la biografia d'un reputat dissenyador de moda—. A Magnolia només va guanyar un Oscar Tom Cruise com a actor de repartiment i Aimee Mann per la cançó Save Me, tot i que a mi em va agradar més el tema Wise Up que canten tots els actors.

          Fetes les presentacions vaig al tema. El Hilo Invisible la vaig trobar llarga, pesada i avorrida, tres pecats mortals en cine. Per començar penso que les biografies s'han de fer de persones molt importants (Juli Cèsar?), que han tingut vides interessants, i penso que la Reynolds Woodcock ho va ser poc excepte pels estudiosos del món de l'alta costura (anglesa). La fotografia és bona i les ubicacions estan molt bé: la casa on viu i treballa, la casa dels afores, però això no és nou. Les cases angleses i el paisatge dels afores són preciosos. La música de Jonny Greenwood la vaig trobar directament dolenta, amb llargues i pesadíssimes tirades de piano intentant donar un toc "culte" a la peli. Acabo amb una mania meva, però quan el guió és fluix, els actors no es poden lluir i crec que he vist el pitjor Daniel Day Lewis fins avui.

          I ara com a les bodes de Canà, el vi bo pel final. Magnolia penso que podria ser la millor peli del 1999. És volgudament complicada i utilitza una tècnica narrativa poc habitual al cine per difícil de manejar. Us recordarà Short Cuts de Robert Altmann, una altra peli coral en la que els personatges es van entrellaçant. Aquí el director i guionista ens parla de 9 vides que es van entrecreuant per atzar, i no explico més per si algú no l'ha vist.

          Els càsting és formidable amb un sac de bons actors, de coneguts i de no tant; el clan preferit del director hi surt quasi tot. El guió és impecable, sense escletxes, i quan et sembla que l'ha cagat, descobreixes més tard que no, que tot lliga. Els actors ho fan de meravella, fruint de la feina ben feta. Tota passa al Valle de San Fernando, una perifèria de Los Angeles (CA), o sigui que el paisatge és tot urbà. És d'un dinamisme que hi ha moments en que et penses que no la podràs seguir. Ras i curt, és boníssima (en la meva opinió)

          La peli comença d'una manera que possiblement no hàgiu vist mai a la pantalla, o sigui que no s'hi val, posar-la al reproductor i anar a fer un riu  per estalviar-se les lletres, com deia el meu avi. Quedaríeu ben fotuts.