Sopa De Pollastre Amb Ordi

SOPA DE POLLASTRE AMB ORDI

(a la Biblioteca de Catalunya)

          El 4 d'octubre de 1936 va tenir lloc a Londres l'anomenada Batalla de Cable Street, un xoc entre la policia que protegia una desfilada legal de la Unió Britànica de Feixistes i milers de veïns del barri de l'East End habitat en la seva majoria per estibadors, anarquistes i immigrants de tota mena. Així comença l'obra que ens situa a la casa dels Khan, comunistes convençuts que es preparen per la mobilització antifeixista.

          La mare, el pare, la filla de quinze anys i el seu xicot, un amic... tots socialistes de soca arrel preparant-se per aturar la mani feixista. El fill petit de 5 anys apareix més tard quan la tieta, una altra de la corda, el troba sol pel carrer enmig dels aldarulls.

          Al escenari no hi ha absolutament res, el menjador és buit i si mengen alguna cosa ho simulen amb moviments. D'entrada xoca aquesta escenografia, però mica en mica t'adones que són gent que viuen amb el mínim, quasi res, obrers de la classe més baixa on, per acabar-ho d'adobar, el pare és un panxacontent que perd la feina dia sí dia també.

          Passen els anys, el vailet de cinc ja en té quinze, el xicot de la filla va marxar a Espanya a defensar la República amb les Brigades Internacionals; per sort ha tornat, però... Que va passar en aquella guerra? Les esquerres es van barallar i els feixistes amb idea fixa van guanyar amb l'ajut de Mussolini i Hitler. Alguns ja comencen a estar tocats per un cert desencant. Tot i així la vida quotidiana ha millorat. Ara al menjador ja hi ha mobles, cuina, estris... la família s'ha adaptat una mica a la vida còmode... però tot té un preu.

          La filla i la seva parella marxen a viure al camp desil·lusionats, abandonant la lluita a la fàbrica, l'amic s'ha casat i ha muntat un petit negoci, el fill que ja en té més de vint ha emigrat a França... La desil·lusió plana com una llosa damunt els Khan, ja no hi ha alegria ni aquella trempera que els mantenia cohesionats, forts com un bloc de granit. Tristesa, molta tristesa.

          L'escenografia de Jordi Iglesias, muntada a quatre bandes molt bona i la idea de passar de no tenir res a alguna cosa, grandiosa. El vestuari de Annita Ribera, molt adequat, cutre, de gent molt humil. La il·luminació de Guillem Gelabert ha ajudat fantàsticament a donar vida a aquell escenari buit.

          El text d'Arnold Wesker, un component dels Angry Young Men és una meravella que passa de les alegries més desbordades als quasi silencis més tristos per culpa de la pèrdua de conviccions i ideals polítics. La versió és de Llàtzer Garcia i el propi director, Ferran Utzet que ha fet una labor de conducció extraordinària, i així han brillat els actors, tots a un nivell altíssim. Jo no m'atreveixo a destacar ningú per damunt d'un altra; hi ha papers amb més protagonisme, però l'equilibri ha estat total i això jo sempre ho agraeixo. No en destaco cap, però els anomenaré a tots: Miriam Alamany, Màrcia Cisteró, Ricard Farré, Pol López, Maria Rodríguez, Josep Sobrevals i Lluís Villanueva. Felicitats!

          Només ha faltat l'inevitable paral·lelisme amb la situació política que estem vivint a Catalunya. L'obra està escrita de fa seixanta anys, però sembla que la va escriure ahir pels catalans, i Utzet i Garcia han deixat molt clar que no hi han posat res de collita pròpia.

          Acabo, dient que Sopa de Pollastre amb Ordi a mi m'ha deixat fet pols. Jo no he cregut mai en el socialisme radical, però vaig viure en directe el desencís en la única germana que tenia, comunista del morro fort, idealista i bel·ligerant com poques. Avui m'han saltat les llàgrimes mentre veia la part més demolidora de l'obra, pensant en ella després de la invasió d'Hongria... Hi ha res de pitjor que el desencís? Perdre les il·lusions que t'han mantingut dempeus?