UNA MUJER FANTÁSTICA
(peli de Sebastian Lelio)
Si no hi ha teatre
hi ha cine, sortosament, o sigui que anem per aquest camí. Avui parlaré d'una
peli que m'ha agradat molt i per motius diversos. Cine independent, lluny de
les grans productores USA —no és que hi estigui en contra, però estandaritzen
molt—, relat humà i proper, tot i que no per habitual.
Guanyadora d'un
Oscar, a la millor peli en llengua estrangera ("ells" volen dir que
no és en anglès), però a mi això m'impressiona molt poc perquè els Oscars de
vegades els reparteixen com a pizzes, plis, plas, una Margheritta, una Napolettana...
Estem davant d'una
història d'amor, però gens convencional perquè la noia de la que s'ha enamorat
l'home madur és transgènere. No és cap espòiler perquè ens en assabentem al
principi i la publicitat ja ho explica. L'important és la tendresa en que es
mou la relació i tot el que passa després, i aquí sí que callaré.
Penso que Sebastian
Lelio, el director ha sigut molt hàbil tan en el plantejament de la història,
com en la direcció d'actors. En la proposta és important destacar la contenció reivindicativa,
doncs en realitat és una història real i
l'actriu, Daniela Vega, ho és de transgènere, però en cap moment es converteix
en un pamflet a favor de res, si exceptuem la llibertat de poder viure una vida
d'acord amb el que se sent, amb el teu cos i els teus sentiments.
L'any 94 jo vaig
estar a Santiago de Xile en una missió comercial on vaig tenir molts contactes
amb industrials, gerents de grans comerços i fins i tot amb una família de
banquers; tot gent de classe mitja alta-alta. És la societat més conservadora
que he conegut mai. Em sap greu de dir-ho perquè em van tractar molt bé, però
ara que ja no em senten haig de dir que tots eren partidaris de Pinochet, tot i
que aleshores ja no manava. Em van recomanar que anés sempre amb vestit, però
que "aquella" camisa celest la deixés a la maleta perquè
"mariconejava". Imagineu-vos, doncs, una relació com la que descriu
la pel·lícula, un amor absolutament estrany d'un home "decent",
casat...
La peli està filmada
sense grans pretensions artístiques; és més, penso que amb voluntat de ser
"normal". L'espai és absolutament urbà, Santiago de Xile i res
destaca en aquest sentit. Les actuacions són molt bones, especialment la de la
Daniela Vega i cal destacar el petit paper del "cunyat", una joia
d'humanitat, un bombó.
I la música... Aquí
tornem a estar en una barreja important, començant per la banda sonora del
gallec Nani García, típica banda sonora de les que no molesten, passant per algun
bolero o potser vallenato, doncs ella canta en un club, fins a música ambiental
(magnífic Time d'Alan Parsons) per
acabar en la del barroc, ja que ella és cantant lírica, i aquí hi trobarem Sposa Non Disprezzata de Giacomelli i al
final Ombra Mai Fu també coneguda com
Largo, l'ària que obra Xerxes de
Händel. Pell de gallina.
Penso que és un
film per tenir en compte, una peli a anys distància del que fan els de la
Marvel, perquè com deia El Gallo, hay
gente pa tó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada