THE DEAD OF STALIN
(peli de Armando Iannucci)
Si no hi ha teatre
hi ha cine. Em sembla que això ja ho havia dit; doncs endavant per parlar de The Dead Of Stalin, La Muerte De Stalin
en l'idioma del imperi segons els "aporellos", una raça ultramuntana que
habita a la península ibèrica, més enllà de la Sènia.
Es tracta d'una comèdia
basta, mancada de delicadesa, però no us amoïneu que aquesta falta de finezza és més que intencionada,
especialment perquè els personatges que hi surten, tots històrics, eren la
manca de sensibilitat en estat pur. Stalin, Beria, Malenkov, Khrushev, Molotov,
Mikoyan, Bulganin, Zhukov... sense oblidar la filla del dictador, Svetlana i el
seu germà alcohòlic. Tota una caterva d'impresentables que van dominar una gran
part del món durant una pila d'anys.
I què se'n fa d'una
tropa d'indignes d'aquesta categoria? Doncs una comèdia desmarxada que
peta per les costures i et fa passar —al menys a mi— una molt bona estona. El
que no sé, és si a alguns comunistes convençuts —si encara en queden— els va
fer tanta gràcia. Ja s'ho faran mirar.
És històric que
Iosif Stalin va fer un pet com un aglà el març del 53 i les corredisses per
ocupar el seu lloc se sentien des de Kamxatka. Tota la tropa que he anomenat
més amunt anaven de cul per ocupar el primer lloc, que finalment, i contra
pronòstic es va emportar Khrushev.
Barrejades amb la història
real, hi ha un parell de trames paral·lels mol ben situades, que espongen el
guió i donen aire al bloc històric. Sense això potser resultaria pesat. És
interessant comparar les escenes de l'enterrament i capella ardent amb les que
van viure aquí amb la mort de s'excremència el general Franco. Colló, els
dictadors, o els seus successors fan tots el mateix per honorar als que no han
tingut gens d'honor: cues i cues amb persones "afectes" al règim, i a
veure qui parlarà primer i què dirà.
El càsting és molt
bo, amb una gran part d'actors desconeguts per a mi. Exceptuo Steve Buscemi
(Khrushev) i Michael Palin (Molotov); a la resta no els tinc controlats, però
vull fer menció d'un tal Paddy Considine, el que representa al responsable de
la gravació que estan fent a Ràdio Moscú amb que comença la peli. Un secundari
que fa una actuació memorable, de premi. Tot i així, el mèrit, com sempre s'ha
de donar al director Armando Iannucci, anglès fill de pare napolità i mare
escocesa; el mestissatge sempre és bo.
En quan a la
música, la banda sonora és d'un novell, Christopher Willis, correcte sense
massa protagonisme, doncs la major part del so està ocupat per música clàssica:
Piano Concert en A major de Mozart, Simfonia núm. 6 de Tchaikovsky i Preludi
núm. 4 de Chopin.
Jo em vaig divertir
molt. No és una obra mestra, però sí d'aquelles amb un estil que de tan en tant
val la pena visitar per "agafar aire". Un detall simptomàtic: a Rússia
l'han prohibit per trobar-la excessivament satírica i poc respectuosa. Les
dictadures sempre igual, no saben riure's d'ells mateixos, pobra gent.
El millor de la pel·lícula són els actors. El Simon Russell Beale, el conec d'una sèrie, i és brutal, m'agradaria molt veure'l en directe. A qui sí he vist en teatre és el Paddy Considine en la millor obra de l'any passat a Londres, "The Ferryman".
ResponEliminaSi no l'has vista, et recomano la sèrie del Iannucci "The Thick of It". Una sàtira política, un "Sí Ministre" passat de voltes que ni amb subtítols t'assabentes del què passa. Aquesta peli no li arriba ni a la sola de la sabata. O sigui que si t'ha agradat, la sèrie t'encantarà.