Dos pits i Una Poma

DOS PITS I UNA POMA

(al Maldà)

          Dos Pits i Una Poma no és una obra d'autor, és una peça "d'autors", en plural, Verdi, Wagner, Puccini... i els que l'interpreten, Núria Dardinyà, (soprano), Clara Manyós (actriu), Manuel Ruiz (pianista) i Oriol Genís (director). També podríem dir que és un recital, perquè si canten diverses àries d'òpera, però tampoc ho és del tot; no té l'estructura d'un recital formal... estem fotuts, ens costarà explicar de què va.

          A Dos pits i Una Poma s'hi combina la música d'òpera amb textos d'autores reconegudes com Maria Aurèlia Campmany, Maria Mercè Marçal o Montserrat Abelló, que ens conviden a reflexionar sobre la situació actual de les dones. Se'ns ofereix, doncs, una visió que contrasta els retrats de les heroïnes operístiques, però provocant una reflexió sobre el paper de la dona en la realitat: l'una, la que es guanya la vida netejant i l'altra que viu reclosa a casa seva, una metàfora que al principi costa d'endevinar.

          Al entrar al Maldà ens trobem amb un pianista avorrit entretenint-se mirant al mòbil, una actriu emparrada damunt del piano menjant desdenyosament una poma i quan s'afluixen els llum per començar l'espectacle apareix la soprano amb estris de neteja: cubells, motxo, pala recollidora... i ataca Quando m'en va de la Bohème, de Giacomo Puccini.

          Núria Dardinyà, ja d'entrada ens demostra una potència vocal i una capacitat d'emocionar important, passant d'un tema a l'altra amb autoritat; de Puccini a Cilea, a Mozart, Verdi... per acabar amb el Mit un leise de Tristan Und Isolde de Wagner, quasi res. El paper de Clara Manyós potser és menys agraït, doncs bona part de l'espectacle actua de comparsa, però amb una expressivitat digne de menció. Manuel Ruiz, el pianista fa de pianista, naturalment, però també té la seva part actoral i finalment acaba una mica putejat per la soprano i l'actriu.

          Espectacle indefinible, o al menys jo no m'atreveixo a fer-ho, però molt interessant en part per la seva indefinició. L'Oriol Genís és el director, però acabarà involucrat en el desenllaç; si no hagués estat així, l'hauríem trobat a faltar.

          Al llarg de la funció t'adones que tots els moviments escènics estan molt ben calculats, cosa que no és d'estranyar al llegir als crèdits que estan signats per Roberto G. Alonso, un dels imprescindibles en aquesta disciplina. Un vestuari molt bo de Marc Udina ens acaba d'arrodonir la funció. La camisa de l'Oriol d'impacte, més florejada que les meves sabates.

          Acabo. Un espectacle molt interessant, allò que ara se'n diu "diferent" sense concretar amb que és diferencia dels altres, però jo sí diré que ho és perquè no és un recital d'òpera clàssic, ni una obra de teatre amb planteamiento, nudo y desenlace, ni una sessió de textos i poemes convencional. Diguem que és una cosa dirigida per l'Oriol Genís, i molts ja ens entendrem.