LA PASSION DE JEANNE D'ARC
(Peli de Carl Theodor Dreyer)
Acabo amb aquest
repàs de cine vintage, ho juro, però
no volia deixar-ho sense passar per una de les millors pel·lícules mudes de la
història, per a mi, ves si he tirat enrere. Parlo de La Passion De Jeanne d'Arc del director danès Carl Theodor Dreyer. Vull
comentar-la per dos motius: perquè és excepcional fílmicament i per la música
que s'hi va afegir a la restauració
Dreyer va filmar-la
a França l'any 1927, però de seguida se li van tirar a sobre i va ser censurada,
ja abans de projectar-la. L'any 28 el negatiu va quedar destruït per un
incendi, però miraculosament se'n trobà una còpia quasi íntegra en l'armari d'una
institució mental a Noruega —de vegades la vida organitza unes caramboles...—. L'any
81 se'n va fer una restauració que asseguren és quasi igual al original, i és
la que avui podem obtenir.
Richard Einhorn és
un compositor nord-americà que entre altres coses ha fet música per a
pel·lícules, però la seva obra més coneguda és Voices Of Lights, un oratori que va composar inspirant-se en la Joana
d'Arc de Dreyer, que inclou la versió remasteritzada de que parlo. Opino que és
de les vegades en que música i imatges van més ben lligades, recolzant-se de
manera indesxifrable, i que el film no seria el mateix sense aquesta música.
La peli comença relatant
que a la biblioteca de la Càmera dels Diputats de París es conserva el diari de
sessions íntegre del judici que va acabar amb la condemna a mort de Joana
d'Arc, anomenada La Pucelle, el maig
del 1431 i aleshores Dreyer arranca la narració basant-se en la força que li
dona un treball ple de primers plans que augmenten el dramatisme dels actors.
Joana està
interpretada per una actriu de teatre pràcticament desconeguda, Renée (o Maria)
Falconetti, que ofereix una actuació memorable potenciada per una fotografia en
blanc i negre excel·lent signada per Rudolph Maté. És impossible apartar la
mirada dels ulls de la Falconetti, observar com li cauen les llàgrimes, i veure
el dolor reflectit en el seu rostre...
Dreyer va exigir
als intèrprets actuar sense maquillatge, per augmentar el dramatisme dels
rostres i a fe que ho va aconseguir. La Peli és el triomf de la imatge sobre
les paraules, sens dubte i penso que una fita del cinema dels començaments. No
he explicat la història, però és prou coneguda de tothom. No seus acudeixi anar
a França i dir que no sabeu de que va, que és la patrona del país.
Us poso un tastet de
l'oratori d'Einhorn perquè valoreu la magnificència de la partitura potenciada
pel cant coral. Sé que us agradarà i després la buscareu completa al YouTube
(que hi és).
https://www.youtube.com/watch?v=PBMBqGqAvFc
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada