MARTY

MARTY

(Peli de Delbert Mann)

          Més cine antic, aquest de fa seixanta-tres anys: Marty, de Delbert Mann, una de les millors pelis de la dècada dels cinquanta, amb una parella excepcional: Ernest Borgnine i Betsy Blair, rodejats d'uns quants secundaris molt ben triats. Ah! el càsting, ja ho deia Billy Wilder.

          El cas de Borgnine (1917) és com a mínim curiós. Fill d'emigrants italians al graduar-se als 18 va ingressar a la marina dels EEUU i hi va romandre deu anys. A la sortida va fer una mica de tot fins que es va inscriure en una escola d'actors. Finalment el 1951 va fer la seva primera pel·lícula China Corsair, una cosa "estranya". El 1953 Zinnemann li dona un paper a From Here To Eternity, el 1954 Ray a Johnny Guitar, sempre papers de secundari i el 1955 Mann el de protagonista a Marty; 206 pelis fins a la seva mort.

          Ernest Borgnine tenia el físic de l'anti galán, gruixut, corpulent, amb un aspecte granotesc, gens guapo, vaja, però el paper de carnisser del Bronx li queia com a anell al dit. A Betsy Blair li passava quelcom semblant, cara de bona minyona, poc atractiva, anti-sexy... Una troballa.

          Marty és italo-nordamericà, treballa en una carnisseria italiana, té 34 anys però encara viu amb la mare que el domina i l'asfixia. És solter, tímid i està acomplexat pel seu físic. Surt amb amics de la seva edat, també solters, van a balls, però mai lliguen. Un dia troba una noia grandeta, tímida i lletegeta i connecten immediatament. Marty es transforma, no para de xerrar, és fins i tot enginyós... Queden atrapats l'un de l'altra i són dues molt bones persones, però...

          L'entorn els comença a pressionar, la mare troba que "no és italiana", que és universitària —i tothom sap que les universitàries són quasi prostitutes—, els amics li diuen que és molt lletja i que de què ha de tenir els 26 anys que diu, que segur que en té prop de cinquanta... Sort que la peli al final ens deixa amb un punt d'optimisme i esperança.

          Tot aquest relat que passa em poc més de vint-i-quatre hores, està molt ben portat, filmat en un blanc i negre boníssim signat per Joseph LaShelle i acompanyat de la música de Roy Webb, un veterà de les bandes sonores de Hollywood que va engegar amb el primer cine sonor.

          Betsy Blair és una artista nord-ameriana que l'any següent va protagonitzar una peli espanyola de culte: Calle Mayor, de Juan Antonio Bardem, un dels cineastes espanyols més compromesos de la postguerra. Feia el paper d'una solterona i juraria que Bardem la va veure a Marty i va dir "vull aquesta actriu", però això només és una especulació meva.

          Quasi sempre acabo igual; aneu al videoclub i llogueu Marty, segur que m'agraireu el consell.