HAROLD AND MAUDE
(peli de culte de hal Ashby)
Continuo amb les
pelis, no tinc més opcions. Avui m'he fet un bany de bon cine de quasi 50 anys
enrere, una peli de culte que va ser una icona del viure en llibertat, fins a
crear l'expressió Maudisme: Harold And
Maude (1971). Aparentment intranscendent, és una joia on no destaquen ni
efectes especials (no n'hi han), ni escenaris espectaculars (tampoc), ni grans
moviments de càmera. Destaquen les actuacions dels dos protagonistes,
embolcallats d'uns quants secundaris molt ben portats.
Bé, destacar,
destacar, també ho fa el guió, una troballa de Colin Higgins, escriptor, productor,
director i fins i tot actor. Hal Ashby —Coming
Home, Being There...— la va
dirigir molt bé, sense "aspavientos" amb la calma i tranquil·litat
que es mereixia la història, i realment ho va brodar.
Harold és un jove
per damunt dels divuit anys, fill d'una família riquíssima, orfe de pare, que
porta una vida solitària. No té amics ni aficions. Quan el psiquiatra que el visita
per ordres de la seva mare absent i sense res al cap, li pregunta amb que es
diverteix la resposta és "anar a enterraments", i sí és el que més
fa, deixar-se veure per funerals i cementeris en cerimònies de desconeguts.
Allà un dia es
trobarà amb Maude, una anciana que ratlla els vuitanta a qui també agraden els
enterraments, però per motius diferents; li semblen que és el final perfecte
per acabar una vida, i ella de vital ho és molt i estima la vida fins a
l'extrem. El perquè d'aquesta actitud el descobrirem fugaçment, uns segons,
veien un tatuatge que porta al braç.
I s'ajunten el pa i
la gana, i la Maude li ensenya a estimar la vida i a divertir-se, a ballar, a
olorar les flors, a palpar les coses i descobrir-ne la textura i fer el que
literalment li dona la gana.
Com ja he esmentat,
està molt ben dirigida i la parella Ruth Gordon i Bud Cort estan excel·lents,
continguts, sense la més mínima exageració. La música és del cantant pop anglès
Cat Stevens —Father, Moon Shadow...—
aquell que a mitja carrera se li van creuar els cables i es va convertir a
l'Islam, fent-se dir des d'aleshores Yousuf Islam. Música de l'època hippie, dels
meus temps.
Tal va ser l'èxit,
que uns anys després el propi Higgins va convertir la peça en obra de teatre.
Quan jo anava a Paris amb molta freqüència per motius de feina, recordo que any
sí, any no estava en cartellera en algun teatrillo o altra, i concretament ara
a Londres la reposaran aquest 12 de maig al Charing Cross Theatre, un dels de l'off d'aquella ciutat. Si teniu previst anar a Londres, ja ho
sabeu.
Acabo dient que
si podeu aneu al videoclub i llogueu-la.
Us ho passareu molt bé i no cal dir que un cant a la vida sempre ve de gust.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada