5 d’abr. 2018

SEPARATE TABLES

SEPARATE TABLES
(Peli de Delbert Mann)



          Ahir vaig parlar de Marty, la peli de Delbert Mann i avui tancaré el cercle amb una altra del mateix director, la extraordinària Separate Tables, de l'any 1958.
          Es tracta d'una obra de teatre ja molt famosa del dramaturg anglès Terence Rattigan, al seu temps l'autor teatral millor pagat del món. Es va fer molt famós per The Winslow Boy, també portada al cine un parell de vegades, i ja no va parar de triomfar. No m'estranya, doncs les seves obres són d'una finezza extraordinària i els seus diàleg antològics.
          Mesas Separadas, en la versió espanyola, passa totalment dins un hotelet de Bournemouth, ciutat de platja i vacances al sud d'Anglaterra; Mann domina els ambients tancats i en sap treure tot el profit. És mig hotel mig pensió ple de clients fixes, i el ventall de personatges és molt interessant pels seus hàbits i costums.
          El director va ser molt curós en la tria d'actors: Deborah Kerr fent de noia tímida i malalta dominada per la seva mare, interpretada per Gladys Cooper. David Niven en el paper de major (fals) de l'exèrcit anglès. Burt Lancaster l'home destruït per l'alcohol i la seva dona rica i sofisticada, magnífica Rita Hayworth, i una pila de secundaris com Cathleen Nesbit o Felix Aylmer.
          L'ambientació és magnífica, ressaltada per una fotografia en blanc i negre de Charles Lang que sap treure el millor de cada expressió dels actors i dels detalls del hotel. Tot acompanyat per una música del veterà David Raskin, conegudíssim per Laura, la cançó del trhiller de mateix nom d'Otto Preminger. Com podeu veure un equip ple de primeres espases.
          La trama és coral i a cada personatge té problemes diferents, algun que els involucra a tots, com el del major Pollock (David Niven). Fa de mal destacar una actuació per damunt de les altres, però potser m'inclinaria per la de Deborah Kerr en el paper de la noia dominada per la mare. És d'antologia.
          Jo fa anys que espero que a Barcelona algun atrevit porti l'obra al teatre, no sé, la gent de La Perla 29, o els responsables del Teatre Lliure. Estic segur de que seria un èxit. L'esperança és l'últim que es perd, deia la meva àvia, que era una dona que es feia escoltar.
          Mentrestant, us dono el consell de cada dia: busqueu la peli al videoclub, llogueu-la i disfruteu-la, que és paraula no normativa però que m'agrada.

2 comentaris:

  1. Sobre la tria d'actors t'explicaré una cosa que sempre m'agrada recordar:
    els actors inicialment triats eren el Laurence Olivier (pel papel del coronel), que era bon amic d'en Rattigan; i l'Spencer Tracy (pel paper de l'americà, clar). Quan en Burt Lancaster, que era el productor, va decidir que ell volia fer el paper i van despatxar en Tracy, l'Olivier (que també era molt amic d'en Tracy) en solidaritat va deixar el projecte. A mi m'hauria agradat molt veure la peli amb aquests actors :)

    ResponElimina