MUDA

MUDA

(al teatre Akademia)

          Muda comença amb una corda que penja al bell mig de l'escenari. Un home s'emparra a una escaleta d'aquelles de tres graons que hi ha a les cases per arribar a la última lleixa de l'armari de la cuina, fa un llaç amb la corda i se la passa pel coll. S'apaguen els llums. No, no és un spoiler perquè això passa al minut u.

          S'obren els llums i recomença l'obra. Tenim el porter de l'immoble d'apartaments, la veïna que hi viu fa anys i la nova inquilina, una dona muda que el primer que li demana al conserge —el del llaç al coll— que li presenti a la veïna, una dona encara jove, loquaç és quedar-se curt, d'aquelles que enfila les històries més irrellevants com si fossin tomàquets de penjar. La muda no parla i el porter viu aclaparat per no saben encara quins problemes que pretén resoldre penjant un rètol a la porteria: "torno en cinc minuts", i quan torna va bastant pet.

          La dona muda calla i escolta i els altres dos personatges han descobert amb qui poden descarregar els seus problemes; són escoltats i mai interromputs. Al final sabrem perquè la muda ha volgut anar a aquell apartament i algunes coses més.

          Pablo Messiez ha escrit una obra àgil, amb algunes trampes importants, però com que està escrita amb un bon ritme doncs, com deia la meva àvia, passa bou per bèstia grossa. La direcció de Mercè Vila Godoy és molt equilibrada i els tres actors ho han fet molt bé. He quedat sorprés per la qualitat vocal de Glòria Sirvent que ha cantat un standard que m'ha deixat garratibat per la seva capacitat de donar matisos d'allò més acolorits. Per a mi un descobriment.

          Una obra que no passarà a la història, però estic segur que funcionarà si es porta de gira, perquè a l'Akadèmia només si ha estat cinc dies (coses del Grec). Té elements que agraden a tota mena de públics, moments reflexius i d'altres hilarants, especialment els de la veïna que no calla ni sota de l'aigua.