UNA GOSSA EN UN DESCAMPAT
(a la Sala Beckett)
Claudia Cedó: quan
sentiu aquest nom poseu-vos drets en senyal de respecte; se'l mereix després
del que he vist avui a la Beckett, i hem de valorar que no ens sobren dones
dramaturgues. I dic això no perquè el que s'explica a l'obra sigui un fet real
que li va passar a ella i a la seva parella, que també. Ho dic per la meravella
que ha escrit, com l'ha escrit, l'impecable del text i l'estructura que hi ha donat.
He sortit tocant el cel amb les mans!
Només d'entrar a la
Sala de Baix de la Beckett ens hem trobat amb una escenografia impactant —la
sala dona per a molt, només cal recordar Esmorza Amb Mi—, una estructura a
quatre bandes amb un terra recobert de bocins de suro. Max Glaenzel ha deixat
anar la seva imaginació i l'ha encertat.
I aleshores els
personatges: la Júlia i el Pau que esperen una criatura i quan estan de cinc
mesos la cosa se'ls complica i hauran de assumir que perdran aquell fill.
S'estimen i es fan forts, però no em vull ni imaginar trobar-me amb una
situació com aquesta.
Per començar la
Cedó ha fet una virgueria: el paper de la Júlia està doblat, dues diferents
versions de la seva personalitat, cosa que aporta una dinàmica espectacular al
desenvolupament de l'obra. També ha estat molt hàbil introduint una trama
paral·lela amb la història d'una actriu i un director que assagen una obra de
teatre on el Pau treballa de tècnic de llums. En determinats moments els
diàlegs dels pares es van desdoblant amb els dels de l'obra de teatre. Una mica
marca de la casa "Cedó".
Els diàlegs són
d'una precisió que encaixa en cada moment, i ens ha fet el regal de posar-hi
moments flash back divertits com quan
van "fer el nen", que ens han deixat respirar, recuperar l'alè i
donar-nos temps a eixugar-nos els ulls davant el drama tan potent que se'ns explicava.
Aquí hi vull afegir que Sergi Belbel hi ha aportat el millor d'ell mateix, amb
una direcció precisa i sensible, però sense fer concessions al sentimentalisme
barat; tot ha estat molt mesurat i encaixat en el seu lloc.
Il·luminació de
Kiko Planas boníssima amb detalls com quan a la parella els dequeien els ànims,
els focus abatien la llum fins a tocar al terra. En el teatre es poden fer meravelles
amb els llums.
Què mes? Doncs que
els papers de la Júlia s'alternen entre la Vicky Luengo i la Maria Rodriguez
dia sí dia no. A mi avui m'ha tocat la Vicky, però no crec que em resisteixi a
tornar-hi el dia que ho faci la Maria. La resta d'actors han estat tots
fenomenals. Com deia Billy Wilder, el càsting és importantíssim: Pep Ambrós,
Anna Barrachina, Queralt Casasayas, i Xaviar Ricart, a més de les dues
esmentades, han estat formidables.
Acabo amb una
reflexió patriòtica —avui que al Llarena l'han donat pel sac—; en aquest nostre
país hi ha talent, hi ha molt de talent, i l'hem de bressolar, n'hem de tenir
cura. Hem d'omplir els teatres, potenciar els dramaturgs, als directors i a la
pila de bons actors que tenim, i consti que faig servir el genèric per anomenar dones i homes. Son el nostre patrimoni, no els poden deixar
tirats en un descampat, que per cert forma part del títol de l'obra i no he
comentat el perquè, però és igual. Com que no us la perdreu, ja veureu de que va.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada