PASIONARIA

PASIONARIA

(al Teatre Lliure)

          Penso que Marcos Morau és un dels grans innovadors de la dansa contemporània, al menys al nostre país; no crec que ningú en dubti. Jo fins i tot diria que és un geni que possiblement ha renovat amb les seves idees el panorama del ball europeu. Dit això, anem al que avui ens ocupa: Pasionaria, el seu nou espectacle vist al Grec Festival.

          Avanço la meva opinió: jo m'he avorrit, i ara intentaré explicar el perquè. Com a espectacle m'ha semblat monòton, repetitiu i poc clar. Tècnicament perfecte, però això a una companyia d'aquesta categoria és com el valor del soldat que entra a la caserna i li omplen la fitxa. Valor: se le supone.

          I doncs? Per començar l'escenografia de Marc Glaenzel: impactant, però llunyana. Aquella mena de tela mosquitera que separava el públic dels actors m'ha donat una fredor i llunyania que segurament era buscada, però que a mi m'ha distanciat del que passava damunt l'escenari perquè mig m'esborrava les imatges

          Amb la il·luminació de Bernat Jansà m'ha passat cosa semblant: fosca, plana —amb clara intenció que fos així, segurament—,  amb pocs matisos, i això, al menys a mi, m'ha perjudicat la comprensió del relat... si és que hi havia res a comprendre, que segons el programa de mà, sí.

          "Parlem sobre un món imaginari i potser podrem reflexionar amb una certa distància sobre el planeta en que vivim. Morau ens planteja la visió d'un planeta que podria ser el nostre, habitat per homes i dones iguals als que avui omplen el planeta Terra. Només hi ha una petita diferència: els habitants de Pasionaria són com els humans però no experimentes sentiments i es comporten, per tant, com si fossin màquines", diu el programa.

          Confesso que em deu faltar alguna connexió neuronal, però tot això que s'explica en el fulletó jo no ho he vist, i potser per culpa meva, per aquesta mancança, he trobat l'espectacle tediós, però repeteixo, en quant a execució diria que ratlla la perfecció. Aquesta dansa que anomenen kova, precisa, exigent (suposo), de moviments sincopats quasi epilèptics, robòtics, és realment seductora, lluny del pas-a-deux de fa molts anys que ja tenim més vist que la Arrimadas, però m'ha faltat que em fessin entendre una història i que m'arribés.

          La Puigserver del Lliure plena a vessar d'un públic enardit, en part, i força fred l'altra. Hi havia col·loqui i molt gent s'ha quedat. Jo no, tenia taula reservada per sopar amb uns amics.