NOMÉS UNA VEGADA
(a l'Espai Francesca Bonnemaison)
Si el teatre
només servís per divertir seria un art menor com ho pot ser jugar a la
botifarra o a bitlles. Ja Shakespeare, en Hamlet, utilitza els còmics que
arriben a Elsinore per fer-los representar una obra on denuncia la mort del seu
pare. El teatre de denúncia ha estat, és i serà sempre necessari, com a mínim
per remoure consciències i a partir d'aquí millorar en les nostres misèries.
Només Una
Vegada és exactament això: teatre de denúncia, com ho va ser Aüc de Les
Impuxibles estrenada ara fa un any. Marta Buchaca ha escrit una peça formidable,
impecable sobre la violència masclista, de gènere o com en voleu dir.
Estem en la
oficina d'una psicòloga on el Pau es veu obligat a fer unes sessions de teràpia
per ordre judicial, ja que va trencar el braç —de forma involuntària, segons
ell— en una discussió amb la seva parella. El sogre se n'assabentà i el va
denunciar, tot i que ella, la Vera, no ho volia. Sí, discutien, però va ser
accidental : una empenta i una mala caiguda...
Naturalment
les coses no són tan simples, de blanc o negre. Els problemes d'aquest tipus són
més complicades amb una gran gamma de grisos fins arribar, malauradament, massa
sovint al negre.
Buchaca ha
donat a l'obra un enfocament gens maniqueu, cosa que s'agraeix, doncs manté en
dubte als espectadors sobre els fets que realment van succeir i que podem
descobrir al llarg de les diferents sessions de teràpia, individualment o amb
la parella junta. També ha estat molt hàbil introduïnt una petita trama paral·lela que
afecta a la psicòloga. Conclusió: una petita gran obra, rodona que ens parla
dels rols heretats d'una societat patriarcal: els homes són els forts, els nens
juguen a guerra; les dones són les febles, les nenes juguen a nines...
Sebastià
Brossa, amb el seu saber fer ha creat uns escenografia simple, sense cap
espectacularitat; ens hauria fet nosa. Uns apunts musicals de Clara Peya, molt
ben col·locats entre escena i escena han donat una nota de continuïtat, i molt
important, un càsting clavat, amb Anna Alarcón, Maria Pau Pigem i Bernat
Quintana que han estat excel·lents sota la direcció de la mateixa Marta
Butxaca.
Si a tot això
hi afegim que la representació s'ha fet a l'Espai Francesca Bonnemaison,
edifici del segle XVI al carrer Sant Pere Més Baix, de nom Casa Cordelles
—antiga seu de l'Institut del Teatre—, ja tenim el goig complet, doncs el petit
auditori semicircular és una joia que als "teatreros" ens agradaria
reclamar més sovint per fer representacions importants.
"Oju"
aficionats al teatre. Teniu fins el dia 20 per veure aquesta perla que, a més,
us remourà la consciència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada