EL PAN Y LA SAL

EL PAN Y LA SAL

(al Teatre Lliure)

          Nos negaron el pan y la sal diu una testimoni en el judici del febrer del 2012 contra Baltasar Garzón, el de la memòria històrica, quan els malnascuts de Manos Limpias van intentar empaperar-lo.

          Estem davant d'una obra de teatre del tipus documental, una obra que ens arriba de Madrid, des del Teatro de Barrio, companyia que sortosament ens visita cada any i així hem pogut gaudir de peces com Ruz-Bárcenas, El Rey, Masacre...

          És un tipus de teatre molt interessant, testimonial amb un valor afegit: en el text de Raúl Quirós no hi ha ni una coma, un adjectiu o un adverbi de ficció; les paraules són còpia exacte de les actes del judici, i això encara n'augmenta el valor. És escruixidor sentir les paraules d'una persona de setanta i molts anys que va descobrir que possiblement té una germana robada al néixer, amb la mare afusellada després del part i llençada a una fosa comuna en alguna *cuneta perduda de la geografia espanyola. Fins aquí els fets denunciats.

          Com a peça teatral, Beatriz San Juan ha dissenyat un espai escènic auster només amb taules i cadires. El president del tribunal al mig d'esquena al públic, una filera a cada banda per l'acusació i la defensa, i al front la taula on declaren els testimonis. El lateral i fons del escenari empaperat amb centenars de fotos dels desapareguts. Sobri i més que suficient per explícit.

          És una obra en que el director Andrés Lima, molt encertadament, no deixa destacar als actors; els rols demanen no fer-ho en el cas d'advocats i jutges, tot i ser primeres espases de la professió. Només poden emocionar els intèrprets que fan de testimoni per les coses que expliquen i el calvari que han passat i encara passen.

          La Sala Puigserver del Lliure de Montjuic plena a vessar amb afegit de última hora de fileres suplementàries al escenari. Aplaudiments inacabables dedicats als intèrprets i a les fotografies dels desapareguts. Gran nit de teatre documental i necessari, i de vergonya pels governants que miren cap a una altra banda i fan veure que aquest no és un problema que preocupi a les persones. Es veu que a les persones "el que ens preocupa" és que un actor es cagui en déu.

          * Espanya té un lloc preeminent de deshonor en el espantós rànking de desapareguts enterrats en foses comunes, sense discriminació per categories: Federico García Lorca n'és un d'ells. El segon país després de Cambodja. Cap govern, sigui de dretes o de suposades esquerres ha tingut el valor d'afrontar aquesta realitat.  Quina vergonya!