25 de set. 2018

FUN HOME

FUN HOME
(a l'Onyric)





          Jo el tema còmic no el domino perquè m'interessa ben poc. Mai he anat més enllà del Corto Maltès, alguna tonteria de Milo Manara o quelcom de Frank Miller. Dic això perquè no coneixia Alison Bechdel i les seves històries, per tant no podré opinar si el seu Fun Home ha estat adaptat al musical del mateix nom bé o malament. Em basaré només en el que he vist i escoltat, sense posar-me en jardins per a mi desconeguts.
          D'entrada diré que la història l'he trobat fluixa, força fluixa, i que tampoc faig massa cas que hagi estat guardonada amb premis Tony. Fa quasi seixanta anys que veig musicals i em sembla que no n'he vist mai cap sense algun premi Tony.
          El plantejament és intel·ligent, doncs explica el funcionament d'una família en la veu a la filla petita, vista en tres estadis diferents: quan era petita, quan ja està a la universitat i descobreix que és lesbiana i de adulta, quan es guanya la vida com a dibuixant de còmics, professió de la autèntica Alison Blechdel. El títol no sé si es refereix a casa (llar) divertida o a casa de funerals, la professió del seu pare.
          L'Onyric —per entendren's el Teatre Condal— té un escenari amb la boca molt ampla, però els tres escenògrafs —Raquel Ibort, Marc Salicrú i Marc Udina— no s'han arronsat i l'han omplert amb una escenografia super plena i atapeïda, interessant i que ha donat molt de joc. La il·luminació de Xavi Costas m'ha semblat una mica mancada d'imaginació; penso que l'obra es mereixia molt més joc. El vestuari era correcte, de dia de cada dia com demana l'obra.
          La música. En un musical la música és molt, potser el més, important, i a mi la partitura de Jeanine Tesori no m'ha semblat res de l'altre món. Per ser una obra recent l'he trobat molt convencional i sense assumir cap risc. No diré que els temes siguin "cançonetes", però no hi he trobat res trencador.
          En quant al conjunt musical, nota alta; potser m'hi ha faltat una mica de metall que donés trempera en certs moments, però ha sonat molt bé i ha acomplert la seva missió d'acompanyar i no molestar.
          I ara les actuacions. Per a mi Daniel Anglès és una persona molt estimada. Amb El Musical Més Petit em va fer descobrir obres  i autors que segurament hauria tardat més a trobar, i amb Pili Capellades em passa el mateix. Penso que ho han fet molt bé. La resta han estat molt correctes, i en quant als papers infantils destacaria la Alison petita, tot i que al final ha fet una mica figa; potser estava cansada o l'últim tema era molt difícil. Un dels nens (no diré quin) m'ha semblat que no donava la talla El teatre musical amb canalla és molt, però que molt delicat. Em remeto a un article d'opinió publicat al meu blog de tornada d'un viatge a Londres https://bit.ly/2NXHmd3.
          El que realment em va estranyar és que una de les millors, o potser la millor, intèrpret de musicals de casa nostra, Mariona Castillo, tot i ser la protagonista, només tingués un paper de tres línies. Per un moment vaig témer que només diria "senyors, el sopar està servit".
          No vull acabar sense felicitar Focus per posar tota la carn a la graella amb un projecte com aquest. Llarga vida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada