FUN HOME
(a l'Onyric)
Jo el tema còmic no
el domino perquè m'interessa ben poc. Mai he anat més enllà del Corto Maltès, alguna
tonteria de Milo Manara o quelcom de Frank Miller. Dic això perquè no coneixia
Alison Bechdel i les seves històries, per tant no podré opinar si el seu Fun
Home ha estat adaptat al musical del mateix nom bé o malament. Em basaré només
en el que he vist i escoltat, sense posar-me en jardins per a mi desconeguts.
D'entrada diré que
la història l'he trobat fluixa, força fluixa, i que tampoc faig massa cas que
hagi estat guardonada amb premis Tony. Fa quasi seixanta anys que veig musicals
i em sembla que no n'he vist mai cap sense algun premi Tony.
El plantejament és
intel·ligent, doncs explica el funcionament d'una família en la veu a la filla
petita, vista en tres estadis diferents: quan era petita, quan ja està a la
universitat i descobreix que és lesbiana i de adulta, quan es guanya la vida
com a dibuixant de còmics, professió de la autèntica Alison Blechdel. El títol
no sé si es refereix a casa (llar) divertida o a casa de funerals, la professió
del seu pare.
L'Onyric —per
entendren's el Teatre Condal— té un escenari amb la boca molt ampla, però els
tres escenògrafs —Raquel Ibort, Marc Salicrú i Marc Udina— no s'han arronsat i
l'han omplert amb una escenografia super plena i atapeïda, interessant i que ha donat molt de
joc. La il·luminació de Xavi Costas m'ha semblat una mica mancada d'imaginació;
penso que l'obra es mereixia molt més joc. El vestuari era correcte, de dia de
cada dia com demana l'obra.
La música. En un
musical la música és molt, potser el més, important, i a mi la partitura de Jeanine
Tesori no m'ha semblat res de l'altre món. Per ser una obra recent l'he trobat
molt convencional i sense assumir cap risc. No diré que els temes siguin
"cançonetes", però no hi he trobat res trencador.
En quant al conjunt
musical, nota alta; potser m'hi ha faltat una mica de metall que donés
trempera en certs moments, però ha sonat molt bé i ha acomplert la seva missió
d'acompanyar i no molestar.
I ara les
actuacions. Per a mi Daniel Anglès és una persona molt estimada. Amb El Musical
Més Petit em va fer descobrir obres i
autors que segurament hauria tardat més a trobar, i amb Pili Capellades em
passa el mateix. Penso que ho han fet molt bé. La resta han estat molt correctes,
i en quant als papers infantils destacaria la Alison petita, tot i que al final
ha fet una mica figa; potser estava cansada o l'últim tema era molt difícil. Un
dels nens (no diré quin) m'ha semblat que no donava la talla El teatre musical
amb canalla és molt, però que molt delicat. Em remeto a un article d'opinió
publicat al meu blog de tornada d'un viatge a Londres https://bit.ly/2NXHmd3.
El que realment em
va estranyar és que una de les millors, o potser la millor, intèrpret de
musicals de casa nostra, Mariona Castillo, tot i ser la protagonista, només
tingués un paper de tres línies. Per un moment vaig témer que només diria
"senyors, el sopar està servit".
No vull acabar
sense felicitar Focus per posar tota la carn a la graella amb un projecte com
aquest. Llarga vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada