DECADÈNCIA

DECADÈNCIA

(#dillunskabrota)

          Ahir va ser tercer dilluns del mes i per tant #dillunskabrota. Va ser una vetllada especial, entre altres coses, perquè es va complir la profecia, feta en conya, d'un amic meu que va dir: "algun dia es dirà d'una obra, que es va estrenar en un #dillunskabrota". El que no m'imaginava és que es faria realitat i amb un autor tan important com Steven Berkoff, l'enfant terrible de l'escena anglesa.

          Decadència és una mena d'oratori per a dos intèrprets que simultàniament encarnen a dues parelles. Sense deixar l'humor anglès, és una curiosa crònica dels anys negres del govern de Margaret Thatcher  (1979-1990), que surt amb nom i cognoms i ben retratada; anys fotuts pels progressistes del Regne Unit i de complaença pels més conservadors, i a Anglaterra n'hi ha molts, especialment entre les classes altes que han van estudiar a Eton.

          L'Steve i la Helen pertanyen a la Jet-Set, gent adinerada, avorrida que van a sopar al Savoy, un dels millors hotels de Londres. El moment en que relaten el sopar és brutal, demanant delicadeses i el vi el xampany més car i s'enfaden amb el somelier perquè s'ha acabat el Chateaux La Fitte... Els altres, la Helen i el Les són nou rics, snobs i comparteixen les mateixes creences que la parella anterior: poder, diners i sexe amb unes relacions malaltisses i encreuades.

          Sorprenentment l'obra està escrita en vers; sí, sí, Berkoff no s'està de res i les hi fot pels descosits amb unes rimes volgudament macarròniques per ridiculitzar encara més els personatges. El llenguatge és punxegut i ofensiu i no estalvia res, com li vaig agrair l'estada/amb una bona mamada, i així salpebrant l'obra amb expressions d'aquest color.

          Com es pot comprendre, amb una peça així, si no es disposa d'un text molt ben escrit, admirablement traduït, d'una direcció com la de la Glòria Balanyà i una parella d'actorassos com la Miriam Alamany i el Carles Martínez, és fàcil que la cosa s'enfonsi, però com que disposàvem d'aquest equip extraordinari, la vetllada va ser memorable.

          Val a dir que el públic habitual dels #dillunskabrota d'entrada va quedar sorprès i possiblement un pel xocat. Falta de costum de sentir expressions com et fotré la polla fins que gemeguis, o coses semblants, però en el context en que eren dites no ofenien,  no eren porno, només demostraven el nivell de decadència — d'aquí ve el nom de l'obra— d'aquells personatges, o sigui que en pocs moments es va notar que el públic comprenia molt bé el que estava passant i hi entrava. Ara, el que no en sàpiga, en un jardí com aquest que no si posi.

          Un apunt curiós: Berkoff en cercles no teatrals és conegudíssim com a actor de cine. Ha actuat en més de 150 pel·lícules fent papers de dolent, des d'Orlov en el James Bond Octopussy, fins al Savonarola d'Els Borgia.