National Youth Music Theatre

NATIONAL YOUTH MUSIC THEATRE

(Opinió)

          Acabo d'arribar de Londres de veure unes quantes obres de teatre, entre d'altres la coneguda The Legend Of Sleepy Hollow —basada en una historia curta de l'autor nordamericà Washington Irving— en un dels millors teatres del Off WestEnd: el The Other Palace. En breu en faré la ressenya, però el que ara m’interessa explicar  és el que he vist, una estrena mundial a càrrec de la National Youth Music Theatre (NYMT)

          I això què és, em podeu preguntar? Ho podríem traduïr com a Teatre Nacional Juvenil Musical, i és una associació establerta l’any 1976 per Jeremy James Taylor, director, escriptor i profesor de teatre per promocionar el talent juvenil en el món de les arts escèniques, especialmente els musicals, i a fe que se'n surten amb nota.

          En aquest Sleepy el cos d’actrius i actors cantants està format per vint-i-vuit intèrprets —aproximadament els mateixos que surten al Fantasma de la Òpera—  i l’orquestra per deu músics. Les edats oscilen entre els 22 anys, el més gran i els 11 el més jove. Obviament els directors, coreògrafs, dissenyadors de moviment, llums, etc… són professionals grans, d'edat i aptituds.

          No em vull fer pesat, però quan dic, potser massa sovint, que els anglosaxons en teatre, especialmente el musical, juguen en una altra lliga, no m’ho invento. Són ells que han creat, des de fa anys un sistema que dóna els fruits que es recullen dia a dia en els teatres, tan els del West End, com als del Off WestEnd, o Fringe, com en volgueu dir.

          A algú li estranya que una associació com aquesta, amb 42 anys a l’esquena, amb professionals de categoría reconeguda siguin avui bàsics en el món de l’espectacle? Només aquesta temporada han posat en escena quatre produccions: Super Hero, A Little Princess, The Beautiful Game i The Legend Of Sleepy Hollow. Poca conya. No és d’estranyar que s’hagin fet indispensables en el món teatral i especialmente en el del càsting. La majoria de productors els ténen molt en compte a l’hora de muntar espectacles.

          I ara, aterro Barcelona i felicito iniciatives com Onyric per a la promoció del teatrre musical i li desitjo a Daniel Anglès —déu com enyoro El Musical Més Petit— un munt d’èxits, però voldria recordar als de la professió que les cases es comencen pels fonaments i que són bàsiques les escoles i associacions com la NYMT a més de productores potents.