TRAVY

TRAVY

(al Teatre Lliure de Barcelona)

          "Farem el ridícul" va dir el fill; "no tothom sap fer el ridícul" li contestà el pare molt seriós. Això passava quan els Travy feien espectacles com Quatre Fustes i Un Paper. I qui són els Travy? Doncs una família d'artistes  que porten tota una vida fent teatre, principalment de carrer; la família Pla-Solina, tota una institució. Són Clowns, joglars, poetes... fan teatre físic, teatre molt dur, però a la vegada tendra, poètic. Penso que són tot això i més, molt més, però ara...

          Vull dir fa un temps, el Teatre Lliure li va fer un encàrrec al Oriol —el fill que temia fer el ridícul— per muntar una obra; el que volgués. Penso que el que era director de l'entitat en aquell moment (no diré noms, déu me'n guardi que baixen brutes) va ser valent, atrevit i va tenir visió, i aquí va néixer el que aquest mes s'està veient a l'Espai Lliure.

          Per començar veiem un xicot molt jove que de manera obsesiva i embolcallat per una música de Isaac Albéniz (Astúrias al piano) sembla que està treballant un text. Escriu frenèticament, corregeix, llança esborranys, torna a començar... És l'Oriol que intenta donar forma al relat. A continuació va a veure la família i els explica la idea que ha tingut per l'encàrrec: parlar de la seva família, dels Travy. La família és entranyable, però caòtica i parlen tots a l'hora, s'interrompen contínuament i hi intercalen coses que res tenen a veure amb el projecte que explica l'Oriol, com repetir que ha mort el famós pallasso italià... i aleshores es llança la idea de parlar d'ell, i el pare es dispara recitant Il Castello Maledetto, que jo que sóc de l'any 40 recordo a la meva germana gran recitant-lo mentre es descollonava de riure: En un castel·lo perduto entre boscos e jardinos, tre gattis de pelo fino fachian mau, marramiau... (em vindrà d'aquí la meva afició al italià?)

          M'aturo perquè una ressenya no és explicar l'obra fil per randa. El que he relatat ha estat per intentar fer entendre que tot era un caos, una mena de casa de barrets de pallassos, amanida amb una poètica tendre i deliciosa. El patriarca (Quimet) d'impecable frac blanc es passa mitja obra portant una síndria, la matriarca (Núria) sembla (només sembla) posar uns grams de cordura, la germana (Diana) es nega a portar el nas vermell i de repent es presenta vestida de lluitadora mexicana d'aquelles de pits a l'aire i màscara de lluentons, i el germà (Oriol) no aconsegueix posar ordre ni lligar mínimament una dramatúrgia, o sigui que decideixen assajar... les salutacions al públic i els agraïments als tècnics.

          Amb tot això es pot fer un obra? Sí, i bona perquè és un homenatge al teatre popular en codi clown, tendre, poètic, i això arriba al fons del cor i esponja l'ànima. Redéu, quina enveja una família així!

          Ah, em deixava que la dramatúrgia és de Pau Matas i l'Oriol Pla, l'escenografia de Sílvia Delagneu i la il·luminació de Raimon Rius, tot excel·lent i ajustat al que demana la peça.