KEEP ON WALKING, FEDERICO
(al Teatre Lliure)
Hi ha
ressenyes que són fàcils de fer i altres no. Explicar, per exemple, que t'ha
agradat molt L'Ànec Salvatge, quan està ben fet, és fàcil: una bona història,
bons intèrprets ben dirigits... Però hi ha peces teatrals que quan acaben aplaudeixes
fins a rebentar-te les mans, i després et preguntes "què he vist?" tot i que potser la pregunta hauria de ser "què m'ha fet sentir?"
Keep On Walking, Federico pertany a
aquest últim tipus d'obres. L'avantatge és que hi vas amb l'aval d'haver vist la
peça que el mateix intèrpret ens va regalar l'any passat i on vam descobrir que
Mark Lockyer és un actor extraordinari. Com diu el programa, l'any passat ens
va meravellar amb un monòleg marcat pel trastorn bipolar —jo diria que fins i
tot tripolar, si és que existeix— i ara ens ve a narrar un peculiar camí cap a
la llum.
En una
escenografia (signada per ningú en el programa) perfecte per un monòleg com
aquest, terra de rajola hidràulica, envaïda per la sorra de la platja, com en
les antigues guinguetes de la Barceloneta, Lockyer ens explica que ha arribat a
un poble de platja del sud d'Espanya. Què hi ha vingut a fer? Sembla que res en
especial, potser a rumiar i els seus pensaments giren al voltant dels seus
pares; com va ser la seva infància, les seves experiències.
Keep On Walking, Federico ho podríem
traduir per "segueix caminant, Federico", nom ben curiós per un
personatge que està soterrat en una cuneta i per tant immòbil. La relació ve de que
al apartament en que arriba el personatge, possiblement en un lloc de platja
d'andalusia, hi havia un llibre de
poemes de García Lorca, i ell de tan en tant en recita un.
La galeria de
personatges que acompanyen al Mark són autèntics: Pepe l'amo del bar, Ramona de
la Barca, la dona atractiva i seductora, l'holandès, cuiner retirat que ara és
el seu veí... Molt no passa, tot i que al final albirem llum, com si d'alguna
manera s'hagués reconciliat amb un passat familiar que estava ple de forats.
Lockyer va
escriure tot un seguit de pensaments i experiències en una estada a Espanya i
més tard li va mostrar les notes a la directora Alice Malin. Hi van treballar
junts i n'ha sortit aquest monòleg. Sort que no va llençar aquells papers
perquè l'obra és molt recomanable, i ell un gran actor que et fa entrar en el
paper que interpreta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada