EL DECLIVE

EL DECLIVE

(a la Villarroel)

          Juliol del 2013, La Villarroel, sessió golfa. El Loco Y La Camisa, per a mi el descobriment de Nelson Valente, excel·lent i jove dramaturg argentí. Octubre del 2018, cinc anys després en una altra sessió golfa a La Villarroel el torno a trobar en una altra obra costumista "d'allà", Buenos Aires: El Declive que ens parla d'això... del declivi, d'aquesta pendent que, si no vigilem, quan ens fem grans ens porta cap avall...

          A l'escenari dues dones, ja de certa edat, estan matant el temps. L'una li explica a l'altra que el seu germà de 83 anys s'ha enamorat d'una companya de residència de 81 i que fins i tot es volen casar...; que l'altra dia es va trobar amb un gos que semblava que li parlés... Tot va mol lent, com si la relatora fes catúfols. De fons se senten uns cops com si algú arreglés alguna cosa i seguidament apareixen els marits de les dues dones. És una reunió de diumenge a la tarda, de cada diumenge a la tarda, on les dues parelles sembla que s'expliquin sempre el mateix.

          Els primers dos terços de l'obra passen d'aquesta manera, o sigui sense passar res, amb converses banals, possiblement repetides cada tarda de dia festiu, divertides a vegades però carregades del "cansament" de les parelles que ja porten molts anys de coneixença, matrimonis gastats pel costum, la rutina i fins i tot el desamor, fent-se retrets, queixant-se de tonteries, fins que per una banalitat un d'ells explota i surt tot el que estava amagat, soterrat molt endins. Al principi Valente, molt hàbilment, ens mostra un ambient quasi pla on el temps passa lentament per un camí que segurament es repeteix cada diumenge a la tarda... fins a l'explosió. Una història mínima que de mínima no en te res.

          L'escenografia, la il·luminació, el vestuari... són molt simples; tot passa a la cuina-menjador d'una casa de classe mitjana en un avorrit diumenge prenent cafè. Cap recurs extern, cap efecte per potenciar l'obra —segurament l'espatllaria—; tot es defensa amb les actuacions, boníssimes per cert, dels quatre actors de la Compañía Banfiel Teatro Ensemnle de Buenos Aires, molt ben dirigits pel mateix Valente. No em puc estar d'anomenar el quartet interpretatiu: Enrique Amido, Cristina Pachi Molloy, Carlos Rosas i Lide Uranga que, segons el dossier de premsa, també tenen responsabilitats en el muntatge de l'obra.

          Nit d'estrena, i malgrat ser una sessió golfa (quasi de mitjanit) pont de Tots Sants i una nit de llamps i trons de Halloween de peli americana, la Villarroel pràcticament plena. Al sortir, prenent una copa de cava, tothom comentava el be que ens ho havíem passat i reflexionant que nosaltres no volem ser així quan siguem grans. Nosaltres volem ser feliços, què cony! Aneu-hi i controleu la cartellera, que hi ha dies que la fan golfa i altres no.