LEHMAN TRILOGY

LEHMAN TRILOGY

(al Teatre Lliure)

          Jo Lehman Trilogy l'havia de veure quan la van estrenar al Piccolo de Milà i per un problema (quan hi penso encara em fa ràbia) me la vaig perdre. Després la vaig recuperar en la versió magnífica que en va fer Roberto Romei a la Villarroel el juliol del 2016. Quan fa poc la van anunciar al Lliure me'n vaig malfiar; cert teatre "madrileny" em grinyola i no és perquè sigui independentista català, que sí ho sóc. A mi fora de La Abadia, La Casa De la Portera, Teatro De Barrio i així, em costa d'entrar-hi.

          Però... però. Vaig llegir algunes crítiques d'algunes persones que conec i fan ressenyes... i vaig pensar "perquè no?" i avui hi he anat. La meva àvia, dona sàvia, sempre deia "la primera idea és la bona": doncs tenia raó.

          Tinc l'edició de trilogia de Massini i me l'he llegit, i així com puc dir que Romei va entendre molt bé de què anava aquella història, Peris Mencheta l'ha banalitzat fins a extrems de jutjat de guàrdia. Jo he aguantat dues parts. A la tercera ja he marxat cap a casa, com en aquell acudit de l'Eugenio: "Tito, cap a Igualada". Crec que haver-ne vist dos terços em dona dret a criticar-la.

          Comença amb l'arribada del patriarca Lehman als EEUU, i que en els primers compassos de l'obra l'actor parli en un castellà imitant l'alemany (malament, amb diccions guturals inventades) ho puc admetre fins a un cert punt. Que aquesta característica es mantingui al llarg de l'espectacle m'ha semblat patètic. El director Peris Mencheta ha obligat als sis actors a fer també de músics, tocant diversos instruments, però dir tocar és caritat cristiana perquè crec que no estan capacitats, o déu no els va cridar per aquest camí, o... L'actor que tocava el banjo, ho fa als estats del sud de nordamèrica i el tanquen directament a la garjola, i així hem anat aguantant les músiques.

          L'obra no ha estat interpretada, ha estat cridada. Quan els actors actuen amb micròfons inal·làmbrics han de ser conscients del que porten tocant a la galta, i els tècnics de só també. La il·luminació, sense ser dolenta, ha abusat de focus directes i potents encarats al públic. Potser perquè fa poc dies m'han operat d'una cataracta, a mi m'han molestat molt.

          M'aturo perquè la tercera part no l'he vist i penso que aquesta mancaça m'obliga a fer una ressenya curta, però la conclusio és aquesta: a mi no m'ha agradat gens, se m'ha fet molt pesada per inconsistent.