2 de juny 2019

DOGVILL: UN PÒBLE QUALSEVOL

DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL
(ala Teatre Lliure)




          El primer que vaig fer quan va sortir el programa del LLiure d'aquesta temporada va ser comprar entrades per Dogville.
          Des que vaig veure la peli de Von Trier fa setze anys, esperava que algun atrevit la portés a l'escenari. Decepció: Pau Miró i Sílvia Munt com a adaptadors crec que no se n'han sortit, o diguem-ho diferent per respecte als que els hi ha agradat: n'esperava una altra cosa . Intentaré explicar la meva desil·lusió.
          Lars Von Trier és un personatge controvertit, però penso que aquí la va clavar. La idea de rodar-la en un plató amb el poble dibuixat al terra amb un guix, situar-la en el que ens suggereix la depressió americana, els personatges i per damunt de tot la confrontació entre el be i el mal —o era el mal i el bé?— era genial. La peli està repartida en nou capítols i un pròleg en que el narrador ens presenta el poble i els seus habitants. Millor entrada impossible, i a més molt teatral.
          En la versió dirigida pere Silvia Munt tot això s'ho han carregat. Comprenc la necessitat de fer les coses diferents al original, no oferir una còpia, però la peli era tan teatrera... i per acabar al film hi ha sempre un fons musical de Vivaldi que hi quedava clavat. Per canviar fins i tot ho han fet amb el nom de la protagonista que a la peli es deia Grace i aquí Virgínia.
          L'escenografia de Max Glaenzel està bé —el bar-centre cívic del poble— però tot el que ha passat m'ha semblat dispers. S'ha intentat tancar els espais quan els personatges parlaven al públic substituint el narrador, enfocant la llum damunt d'ells, però penso que no ho han aconseguit.
          La profunditat del conflicte bé contra mal m'ha ha arribat desdibuixat i moltes de les idees importants m'han semblat mal explicades. Llàstima perquè l'elenc era de categoria, però penso que ningú s'ha pogut lluir, com si encara estiguessin assajant o faltessin hores de cuina d'un àpat que s'ha de cuinar a foc lent.
          Em sap greu que aquesta ressenya sigui una comparativa amb l'obra original i per això m'aturo; no m'agraden aquesta mena de lamentacions tipus "ah!, allò que van fer fa setze anys sí que estava bé".
          Una precissió final. Quan per aixecar una obra de teatre complicada s'ha de recórrer a explicar la meitat de les situacions mitjançant video, mararamiau. Si a més l'obra no surt d'un text teatral, sinó d'una pel·lícula penses que potser més hauría valgut passar la peli.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada