Shaking Shakespeare

SHAKING SHAKESPEARE

(al Maldà)

Pels vols de Nadal de l'any passat al Maldà es va estrenar Shaking Shakespeare, un musical (?) bastit al voltant d'obres del bard anglès —o napolità— que han estat portades al teatre cantat: òperes, musicals... Fa un temps ja vaig escriure en aquest blog que les obres de Shakespeare són com el porc; d'elles s'aprofita tot.

I perquè he posat un interrogant darrera la paraula "musical"? Doncs perquè en realitat la peça no és un musical, ve a ser un recital dramatitzat, però això és igual. Les etiquetes a mi no m'importen massa; aquesta feina de classificació la deixo als experts que van a les rodes de premsa.

La idea de l'espectacle va néixer del tenor Josep Fadó, qui li va confessar a Moisés Maicas, ambdós de Mataró, les ganes de cantar àries de Shakespeare "a cau d'orella", en espais petits. Van posar mans a l'obra i junt amb Sheila García, directora musical i d'arranjaments, van donar cos a l'espectacle, una petita joia molt ben bastida en la que es fa un repàs a àries d'òpera i números musicals, sempre amb històries basades en el gran Willy.

Quan entrem a la sala hi trobem a un intèrpret que ja està tocant el piano: Paul Parera, una màquina que s'ha carregat musicalment l'obra a l'esquena, sense tenir temps ni per anar a fer un riu, un magnífic pianista que a més ha col·laborat en les actuacions, avui ja marca de la casa; al Maldà ja hi estem acostumats, però al començar l'obra ha deixat el piano i ha acompanyat la primera actuació amb la guitarra: un madrigal preciós, anònim del XVI, única peça que no era del bard. Una vegada situats en l'època hem entrat en el tobogan a tota màquina, barrejant àries d'òpera i números de musicals famosos.

Giulietta sono io, de Zandona, Ah la paterna mano, de Verdi, Dio mi potei scagliar, també de Verdi..., o Maria de Bernstein, Hakuna Matata, de John o Marry me, de Porter. Tot un repàs per l'obra del noi d'Stratford, un repàs brillant, molt ben conjuntat i d'un dinamisme d'aquells que aixequen l'ànim i t'impulsen a sortir al carrer a buscar l'amor de la teva vida (a no ser que ja el tinguis, no fotem).

Els actors, cantants (i ballarins) han estat fantàstics: Bernat Cot en el paper de William, fil conductor i relator de l'espectacle, Josep Fadó com a tenor, amb el port i vestit impecable dels divos —corbata blanca, com demanen a les invitacions nocturnes de nivell—. The Hanfris —Joan Bertrand, Jordi Forcadell, Gener Salicrú i Adrià Sivilla— conjunt dins la tradició de Manhattan Transfer o Take Six, i les Sing Song Sisters —Maria Cirici, Laura Pau i Laura Aubet—, atractives, sexis i enjogassades.

Moisés Maicas, ajudat d'un equip molt bo, ha fet un treball impecable —no oblidem que una de les feines d'un bon director és coordinar l'equip— amb el resultat d'una obra fresca i alegre, una d'aquelles funcions en que el públic surt content i a més xiulant melodies que li han portat records, bons records, perquè... qui no té gravat en el fons del cervell, o el cor, un tema com Somewhere, d'aquell gran Romeu i Julieta que es deia West Side Story?

There's a place for us

somewhere a place for us

peace and quiet and open air

wait for us

somewhere

(Hi ha un lloc per a nosaltres,

en algun lloc, un lloc per a nosaltres.

la pau i la tranquil·litat i aire obert,

esperar-nos

en algun lloc)

Aquí es van ajuntar tres creadors privilegiats: William Shakespeare (la història), Leonard Bernstein (la música) i Stephen Sondheim (les lletres), però no ens despistem i anem a l'obra. Nit de estrena (segona estrena) amb un Maldà ple a vessar. Al final el públic embogit va obligar a un bis que van oferir de gust, amb el boníssim From this moment on del genial Cole Porter. Vam sortir xiulant cançons, o potser xiulàvem somnis...

P.D. Els grans temes mai moren i son re-interpretats per grans cantants. Us deixo l'exemple un Somewhere cantat per una dona de caràcter atapeït, però gran com a cantant: Barbra Streisand. Fixeu-vos per sota la veu amb la magnífica orquestració. https://www.youtube.com/watch?v=cAu3a7CMA84