LA CELESTINA
(al Teatre de l'Aurora d'Igualada)
La Celestina, de Fernando de Rojas és un
clàssic de la literatura castellana del segle XV, una novel·la d’amor on
Calixto, jove noble i eixerit, perseguint un falcó entre en un hort on hi ha
Melibea i queda corprès de la seva bellesa. En principi ella el rebutja —ja ho feien
això les noies castes d’aquells temps— però ell vol enamorar-la i davant el
rebuig es posa en mans de Celestina, vella puta i proxeneta que li farà de
mitjancera. El tema és de sobres conegut.
El que ja no és tan
normal és posar-ho en escena amb només dos actors —magnífics Ágeda Llorca i Pau
Gregori — i amb la tècnica de teatre d’objectes, en aquest cas titelles. No és
normal però els de BAMBALINA TEATRE PRACTICABLE en són especialistes i per això
se’n surten tan bé.
Al escenari hi trobem
unes estructures metàl·liques que representen la casa humil de Celestina, la
casa benestant de Calixto i la torre de la casa de Melibea, tot i que els
personatges actuen per tot arreu. Al fons, sense amagar-ho uns suports que
aguanten els caps de les titelles.
I comença l’obra i va
passant tot el que ha de passar, i els dos intèrprets fan tots els papers amb
les titelles a les mans, fent les veus de tots els personatges, recitant tots
els papers en un castellà adaptat a l’actualitat sense perdre expressions que
ens mantenen al segle XV. L’adaptació de Jaume Policarpo, un dels fundadors de
Bambalina, amb trenta anys d’aquest ofici a l’esquena, és molt bona, així com
la direcció també d’ell mateix. Naturalment l’obra l’ha reduït a vuitanta minuts,
però tot i les tisorades, la peça es segueix perfectament.
Penso que una de les
molt bones pensades ha estat el fet d’introduïr alguns tocs de conya en clau
contemporània, com quan a Calixto li ofereixen un caball (de fet un pal) i fa
un gest amb el cap com dient “ai Déu meu”, així unes quantes vegades, però molt
ben mesurades.
Molt bon teatre que a
mi m’ha fet doblement feliç com a espectador i com a persona que s’estima el
teatre, doncs en una Aurora quasi plena hi havia prop de quaranta estudiants
d’institut que han pagat la seva entrada i que a més s’han quedat al col·loqui
postfunció! Gràcies als docents que vetllen perquè el teatre no quedi oblidada
entre hormones esvalotades i mòbils sempre oberts. Molt bona notícia per a una
cultura que cada any rep destralada en els pressupostos. Aquest any menys un
sis per cent, toca’t allò que no sona!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada