LA CELESTINA

LA CELESTINA

(al Teatre de l'Aurora d'Igualada)

La Celestina, de Fernando de Rojas és un clàssic de la literatura castellana del segle XV, una novel·la d’amor on Calixto, jove noble i eixerit, perseguint un falcó entre en un hort on hi ha Melibea i queda corprès de la seva bellesa. En principi ella el rebutja —ja ho feien això les noies castes d’aquells temps— però ell vol enamorar-la i davant el rebuig es posa en mans de Celestina, vella puta i proxeneta que li farà de mitjancera. El tema és de sobres conegut.

El que ja no és tan normal és posar-ho en escena amb només dos actors —magnífics Ágeda Llorca i Pau Gregori — i amb la tècnica de teatre d’objectes, en aquest cas titelles. No és normal però els de BAMBALINA TEATRE PRACTICABLE en són especialistes i per això se’n surten tan bé.

Al escenari hi trobem unes estructures metàl·liques que representen la casa humil de Celestina, la casa benestant de Calixto i la torre de la casa de Melibea, tot i que els personatges actuen per tot arreu. Al fons, sense amagar-ho uns suports que aguanten els caps de les titelles.

I comença l’obra i va passant tot el que ha de passar, i els dos intèrprets fan tots els papers amb les titelles a les mans, fent les veus de tots els personatges, recitant tots els papers en un castellà adaptat a l’actualitat sense perdre expressions que ens mantenen al segle XV. L’adaptació de Jaume Policarpo, un dels fundadors de Bambalina, amb trenta anys d’aquest ofici a l’esquena, és molt bona, així com la direcció també d’ell mateix. Naturalment l’obra l’ha reduït a vuitanta minuts, però tot i les tisorades, la peça es segueix perfectament.

Penso que una de les molt bones pensades ha estat el fet d’introduïr alguns tocs de conya en clau contemporània, com quan a Calixto li ofereixen un caball (de fet un pal) i fa un gest amb el cap com dient “ai Déu meu”, així unes quantes vegades, però molt ben mesurades.

Molt bon teatre que a mi m’ha fet doblement feliç com a espectador i com a persona que s’estima el teatre, doncs en una Aurora quasi plena hi havia prop de quaranta estudiants d’institut que han pagat la seva entrada i que a més s’han quedat al col·loqui postfunció! Gràcies als docents que vetllen perquè el teatre no quedi oblidada entre hormones esvalotades i mòbils sempre oberts. Molt bona notícia per a una cultura que cada any rep destralada en els pressupostos. Aquest any menys un sis per cent, toca’t allò que no sona!

La Celestina

LA CELESTINA

(al TNC)

Segons alguns, Fernando de Rojas és l'autor de La Celestina; atenent a uns altres, no. Les autories a finals de l'Edat Mitjana no estaven massa clares, però al marge d'això, considero que és un peça important de la dramatúrgia espanyola del seu moment, però si la comparem al que va venir després, l'anomenat Segle d'Or, per a mi és una obra fluixa que fa aigües per bastants costats. Sé que les comparacions són odioses. Un exemple: perquè dos joves de bona família no intenten un acostament normal, un festeig i casament sense complicacions? No són  pas Capulets i Montaguts. Per aquest motiu sempre m'ha semblat una història amb un plantejament fals, i per això trobo equívoc llogar una alcavota per acostar-se. També penso que així com els grans  que van venir posteriorment —Lope, Calderón i companyia— imprimien una marxa potent a les seves històries que tiraven endavant amb bon ritme i alegria, la Celestina va més lenta que un Rodalíes i el text és pesadet i no massa brillant. Dit això, anem al que hem vist avui.

El primer que ens apareix és una escenografia fosca amb unes campanes que pengen del sostre i una estrella de David, suposo una al·legoria a la família de Rojas que es veu que eren marranos, o sigui falsos conversos. Els pares de Melibea comenten que la nena ja té edat de casar-se i en la següent escena apareix Calixto empaitant el seu falcò de caça i es troba amb Melibea. Queda prendat però ella el refusa, casta i virginal, però ell automàticament posa la directa i instigat pel seu criat Sempronio contracta la vella alcavota...

Com he dit l'arrencada és absolutament falsa i amb aquest plantejament tot grinyola; i José Luis Gómez, que ha dirigit l'obra, ha estat fidel al text i lògicament han grinyolat junts. També hi he vist incongruències en el vestuari, que aparentment feia patxoca, però... com és que un moment determinat Melibea apareix quasi nua, només coberta amb uns sostenidors breus i moderns i unes calcetes mínimes (semblaven de setí) de color carn? Al segle XV em temo que les noies verges anaven més cuirassades; les altres ni sabien que eren unes calces. O en algun plantejament, com quan al criat Pármeno, Celestina li ofereix Areusa, una de les seves putes, ella estirada damunt una màrfega absolutament conilla i ell es posa a copular totalment vestit, fins i tot amb les botes posades. Jo no sóc partidari de la discriminació, ni de la positiva ni de la negativa, o sigui que o tots moros o tots cristians.

L'escena quasi final de l'encontre de Calixto i Melibea a l'hort, quan es troben i fan l'amor (?) m'ha semblat més una violació que amor i tot fet amb realisme, doggy style... però ella amb les calces posades. Per altra banda m'ha semblat que les actuacions, exceptuant la de José Luis Gómez, han estat poc matisades en general i excessivament cridades en moments puntuals. El fet que el paper protagonista l'hagi fet un actor en contes d'una actriu, no m'ha aportat res especial.

En fi, per a mi no ha sigut una gran nit de teatre, i mira que al Gómez i als de La Abadía els tinc un gran respecte; penso que avui han escollit l'obra equivocada. A mi se m'ha fet pesada i llarga. Llàstima, hi tenia grans esperances. Tot i així la tanda d'aplaudiments ha estat notable i una noia que tenia al meu darrere quasi em perfora el timpà cridant bravo com si Calixto li estigués fent l'amor a l'hort de la manera de l'escena abans esmentada, o sigui quasi violant-la.