PARTE DE ESTE MUNDO
(a La Badabadoc)
Diuen que a Barcelona hi ha una certa fascinació pel bon teatre
argentí, i penso que realment és així, però també sé que a la gent de la faràndula
d’aquell país els atreu i molt Barcelona. Sembla, doncs, que estem davant d’un
amor compartit, que és com haurien de ser tots els amors.
Aquest preàmbul ve perquè acabo de veure PARTE DE ESTE
MUNDO, una peça d’Adrian Canale inspirada en l’univers de Raymond Carver, el
gran novel·lista i poeta nordamericà. L'obra encara està en cartell a La Badabadoc,
la petita sala de Gràcia.
Només d’entrar ens adonem que avui les coses no seran
“normals”. Ni disposició a la italiana, ni a tres bandes, ni a quatre... ni
focus concentrats en alguna part, ni... Ni. Entrem en una sala o sembla que hi
haurà un sopar, potser un banquet. Taula parada, estovalles, menjar, ampolles
de vi, llaunes de cervesa... Sí, estem en un menjador i podem seure allà on
vulguem, canviar de lloc si ens ve de gust, estar al costat de la nostra
parella, o lluny d’ella. L’únic que se’ns ha demanat és que silenciem la plaga
dels mòbils, i aleshores una dona increpa a un home que no sabem si és
espectador o actor, i es queixa de que es presenti ara, després de quatre anys
d’haver desaparegut... Descobrim que és un actor pel deix porteño, i
continuen els retrets, però de sobte hi ha un canvi i una altra parella ens
explica una història diferent, i més tard una altra, i no es tanca res... fins
el final.
El públic, barrejat amb els actors reacciona de formes ben
diferents. Alguns resten bocabadats, altres escolten mentre mengen de la oferta
que hi ha damunt les taules, més de quatre es descollonen de riure per una
anècdota graciosa i altres, que potser se senten identificats en alguna
situació, resten capcots i pensatius. Hi ha situacions colpidores i d’altres
molt divertides, però cap d’elles ens deixa indiferents. Com diu Adrian Canale
en el programa de mà, els espectadors asseguts a la taula dels actors, entre
menjar i beure estan creant un “banquet literari”, i puc jurar que és un
banquet de molta categoria.
Per acabar-ho d’arreglar, Canale, adaptador i també director
ha pouat en la totalitat de textos de Carver i cap funció és igual: en alguns
ens parlen d’un relat, en altres d’un poema... o sigui que hauríem d’anar a la
Badabadoc cada dia. És per tot això que alguns experts diuen que al teatre
argentí se li ha de donar menjar apart.
Mireu, no sigueu carallots i aneu a La Badabadoc; us
estalviareu diners i tretze hores d’avió fins a Buenos Aires —i tretze de
tornar si penseu menjar els torrons a casa—, veureu una mostra de bon teatre
argentí i us ho passareu realment bé. Q
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada