EUROPA BULL

EUROPA BULL

(al TNC)

          Hi ha una dita en castellà que diu —és clar, si és una dita... diu— Dios los cría y ellos se juntan. No cal traduir-la perquè sortosament tots el catalans entenem —encara que el ximple del Wert digui que no— perfectament el castellà. Ho dic pensant en el Jordi Oriol, l’autor de l’obra que aquets dies ens està divertint amb “Europa Bull”, l’obra que té en cartell al TNC, i la penya que ha ajuntat per divertir-nos, però també per fer-nos rumiar. Som-hi!

          Ens parla d’Europa i els orígens: Zeus disfressat de toro raptant a la bella princesa fenícia d’aquest nom; com a déu tenia molta presència però cap mena de contenció, era un sigaladret. Però també parla d’una vaca, aquella pobre desgraciada de nom Penka, que va estar a punt de ser sacrificada per haver travessat la frontera serbo-búlgara, i per tant entrar a la UE de manera il·legal. I així ens va explicant coses fins a arribar al parlament europeu on entrem en la comissió de cultura, on hi trobem al més incompetent de la professió política. El delegat espanyol, de nom Pedro, n’és un autèntic exemple, més curt que una cua de conill.

          I tot això on ens porta? Doncs a la disbauxa més absoluta. No penso fer de Bob Spoiler i explicar el desenvolupament de la peça. A més se’m faria impossible; hi ha tal quantitat de referències que ara que només fa tres hores que he sortit del teatre, ja se’m fa impossible de recordar-les totes. El que sí recordo és que a moments m’he partit el cul de riure i al cap de segons m’ha deixat seriós i pensatiu davant el que veia.

          Jordi Oriol a més d’actor i dramaturg és músic i ha sabut (habitualment sap) incorporar música a les seves obres, i avui ha excel·lit amb un tercet de categoria: Carles Pedregosa, Sasha Agranov i Karl Stets que han interpretat a més d’actuar molt bé. La resta d’actors, Joan Carreras, un tot terreny capaç de fer els papers més seriosos fins al de carallot més carallot, Olga Onrubia, per a mi un descobriment i la ballarina (i vaca) Anna Hierro, capaç d’expressar-se amb el cos sense dir ni mitja paraula i deixar-ho tot clar. Mare meva quin equip! Rieu-vos del Dream Team o el Tim Drim, o com cony se digués.

          Em permeto explicar dos gags, entre mil: el de la bandereta del delegat espanyol. Tots tenen damunt la taula una bandereta del seu país. Tots la tenen a la punta del petit màstil i ben desplegada... menys el Pedro que la té pansida i la rellisca avall a cada moment. L’altra, davant la possible incorporació de Turquia a la UE li fan defensar l’entrada a una persona que es confon i fa el gall dindi —turkey en anglès, igual al nom del país—. Carles Pedragosa en fa una creació, una cosa inimaginable. Si mai es donen els premis Tony al gall dindi, el guanyarà segur.

          Acabo, una gran i divertida nit de teatre, amb un final possiblement una mica passat de voltes, però que ha estat la traca final, i les traques —tothom ho sap— sempre van passades i amb excés de soroll.

          Ah, no ho havia dit? Escenografia i vestuari de Sílvia Delagneu i Max Glaenzel, molt bones, Il·luminació de Marc Salicrú, espai sonor de Jordi Salvadó a la mateixa altura. En fi tot l’equip a altíssim nivell, i la direcció del propi Jordi Oriol, molt bona. Ja fa temps que sento a dir que aquest xicot és una mena de Carles Santos. Doncs sí, és un elogi adequat.