Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TNC. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TNC. Mostrar tots els missatges

17 de febr. 2020

JUSTÍCIA

JUSTÍCIA
(al TNC)




          Penso que Guillem Clua ha estat molt ambiciós amb la seva obra “Justícia”. Ha agafat vuitanta anys, em sembla, de la història de Catalunya i ha escrit una peça entre Vida Privada de Sagarra i Àngels a Amèria de Krushner, passant pel franquisme i una mena de biografia de Convergència Democràtica de Catalunya, tot amb una durada de quasi tres hores, en part per culpa de l’escenografia. Intentaré explicar-me.
                         A partir d’una festa homenatge, missa inclosa, a un jutge que es retira, un home rellevant, s’engega una mena de màquina del temps amb anades endavant i enrere, on surten tota mena de problemes, d’ell i de tota la família. Deu actors fan vint-i-dos papers, amb una estructura molt atractiva, però tremendament complicada, tan, que de vegades no saps exactament on ets.
          En el programa de mà diu, entre altres coses, que Justícia “posa en primer pla el tema de la identitat. Qui som? Com som? Perquè som així? D’on som?”. Com deia l’acudit de l’Eugenio: que hay alguien más? Sí, quasi sempre va d’això. Penso que Clua ha volgut posar tantes coses en una sola obra que en alguns moments ha perdut el nord. No m’ha agradat que fes tantes piruetes perquè la trama, amb tants fronts, lligués.
          Tot i així, vull dir que els deu actors s’han entregat al màxim i han fet molt bé els seus papers sota la direcció de Josep Maria Mestres, que penso que ha fet el que ha pogut, amb bon ofici, però la desmesura ja li venia en la dramatúrgia. La peça venia interpretada per primeres espases, a excepció (per a mi) d’una noia molt joveneta, Katrin Vankova, que en molts moments ha robat la funció als companys. Estarem atents a aquest nom. Pesonalment penso que el paper menys lluït li ha tocat al Josep Maria Pou. Massa esgarips, massa sentir veus, massa intentar tocar la fibra abusant de la situació d’un home vell que (al final) ja està en una pendent sense retorn.
          L’escenografia de Paco Azorin també m’ha semblat desmesurada, especialment perquè a l’entreacte per mor de fer un canvi radical de decorat ens han engaltat una aturada de mitja hora llarga. No calia. Ho haurien de pogut resoldre de manera més senzilla (i segurament barata) sense tocar-nos allò que no sona. Molta gent no sabia com posar-s’hi; aquell “descans” (abans se’n deia així) més aviat va ser una “fatiga” i no s’acabava mai; a mi em va trencar la peça pel mig.
          Acabo; la que hauria pogut ser una peça potent, forta, una mena d’Agost, per citar-ne una altra d’important, per a mi s’ha quedat en una mena de repàs, un menú de tast amb molts plats, sense un de principal com podria ser un estofat de cua de bou, d’aquells que demanen un vi, com a mínim, d’anyada... i sucar-hi pa, molt de pa.

9 de des. 2019

EUROPA BULL

EUROPA BULL
(al TNC)




          Hi ha una dita en castellà que diu —és clar, si és una dita... diu— Dios los cría y ellos se juntan. No cal traduir-la perquè sortosament tots el catalans entenem —encara que el ximple del Wert digui que no— perfectament el castellà. Ho dic pensant en el Jordi Oriol, l’autor de l’obra que aquets dies ens està divertint amb “Europa Bull”, l’obra que té en cartell al TNC, i la penya que ha ajuntat per divertir-nos, però també per fer-nos rumiar. Som-hi!
          Ens parla d’Europa i els orígens: Zeus disfressat de toro raptant a la bella princesa fenícia d’aquest nom; com a déu tenia molta presència però cap mena de contenció, era un sigaladret. Però també parla d’una vaca, aquella pobre desgraciada de nom Penka, que va estar a punt de ser sacrificada per haver travessat la frontera serbo-búlgara, i per tant entrar a la UE de manera il·legal. I així ens va explicant coses fins a arribar al parlament europeu on entrem en la comissió de cultura, on hi trobem al més incompetent de la professió política. El delegat espanyol, de nom Pedro, n’és un autèntic exemple, més curt que una cua de conill.
          I tot això on ens porta? Doncs a la disbauxa més absoluta. No penso fer de Bob Spoiler i explicar el desenvolupament de la peça. A més se’m faria impossible; hi ha tal quantitat de referències que ara que només fa tres hores que he sortit del teatre, ja se’m fa impossible de recordar-les totes. El que sí recordo és que a moments m’he partit el cul de riure i al cap de segons m’ha deixat seriós i pensatiu davant el que veia.
          Jordi Oriol a més d’actor i dramaturg és músic i ha sabut (habitualment sap) incorporar música a les seves obres, i avui ha excel·lit amb un tercet de categoria: Carles Pedregosa, Sasha Agranov i Karl Stets que han interpretat a més d’actuar molt bé. La resta d’actors, Joan Carreras, un tot terreny capaç de fer els papers més seriosos fins al de carallot més carallot, Olga Onrubia, per a mi un descobriment i la ballarina (i vaca) Anna Hierro, capaç d’expressar-se amb el cos sense dir ni mitja paraula i deixar-ho tot clar. Mare meva quin equip! Rieu-vos del Dream Team o el Tim Drim, o com cony se digués.
          Em permeto explicar dos gags, entre mil: el de la bandereta del delegat espanyol. Tots tenen damunt la taula una bandereta del seu país. Tots la tenen a la punta del petit màstil i ben desplegada... menys el Pedro que la té pansida i la rellisca avall a cada moment. L’altra, davant la possible incorporació de Turquia a la UE li fan defensar l’entrada a una persona que es confon i fa el gall dindi —turkey en anglès, igual al nom del país—. Carles Pedragosa en fa una creació, una cosa inimaginable. Si mai es donen els premis Tony al gall dindi, el guanyarà segur.
          Acabo, una gran i divertida nit de teatre, amb un final possiblement una mica passat de voltes, però que ha estat la traca final, i les traques —tothom ho sap— sempre van passades i amb excés de soroll.
          Ah, no ho havia dit? Escenografia i vestuari de Sílvia Delagneu i Max Glaenzel, molt bones, Il·luminació de Marc Salicrú, espai sonor de Jordi Salvadó a la mateixa altura. En fi tot l’equip a altíssim nivell, i la direcció del propi Jordi Oriol, molt bona. Ja fa temps que sento a dir que aquest xicot és una mena de Carles Santos. Doncs sí, és un elogi adequat.

11 d’oct. 2019

LA RAMBLA DE LES FLORISTES

LA RAMBLA DE LES FLORISTES
(al TNC)




          Avui començaré pel final. La Rambla de les Floristes: extraordinària, brutal, una joia que s’ha de veure. Dit això, em poso a la feina fent un preàmbul. Quan en Xavier Albertí va accedir al càrrec de director del TNC, el dia que en va fer la presentació va dir clar i català que volia reivindicar i posar en escena els nostres grans autors, des de Pitarra a Sagarra. Molts dels assistents al acte vam pensar —fins i tot dir entre amics— : “que tinguis sort”. Avui constato que la sort l’hem tingut nosaltres, perquè ha complert la seva paraula i hem pogut veure en format Gran Teatre obres que sense el seu valor i professionalitat no hauríem vist, i ara, com he dit abans, em poso a la feina.
          La Sala Gran a tota amplada. Quatre plàtans immensos al fons de l’escenari. Al front tres parades de flors, una d’elles damunt un piano de cua. Bona il·luminació de David Bofarull. La Carmeta, la nebodeta enamoradissa de l’Antònia (la protagonista de l’obra) ens canta una cançó preciosa que ja ens deixa mig flotant damunt la butaca; gràcies Dani Espasa. Mentrestant la resta de la companyia, vestits de blanc amb robes vaporoses em va movent per l’escenari quasi com un ballet. Jo interpreto que són l’ànima (o les ànimes) de la Rambla, que avui ja no hi són per culpa d’uns regidors que han sigut uns sapastres i ens han deixat envair-la per un turisme inculte de xancleta i sangria. Una magnífica escenografia de Laura Clos que curiosament ens ha portat a un espai molt obert, quan la Rambla de Barcelona avui sembla espai petit pel munt de guiris que la ocupen.
          Comença la funció i ressonen les paraules en vers del mestre, l’home que segons el meu pare —que n’era un gran admirador—, “els versos els pixava”. I així anem veien i coneixent els personatges: les floristes, el mossèn, el polític que des de que està a l’ajuntament s’ha ha hagut d’agenciar “querida”, coses del càrrec. Només amb aquest petit detall d’entrada Sagarra ja ens indica per on aniran els trets. Ens vol donar una imatge d’aquella Barcelona, de la Revolució del 1868 i farà desfilar personatges que ens mostraran la seva vida —gens fàcil pels que no eren benestants— i els seus anhels. Si en poesia una oda és una composició en vers destinada a lloar un personatge, un lloc o una idea, La Rambla de les Floristes és una oda grandiosa.
          Jordi Prat i Coll, cada vegada més especialitzat en recuperar els nostres clàssics recents, s’ha atrevit amb la peça costumista, però amb detalls no massa importants que la fan una obra moderna, com que els actors que fan de treballadors no porten espardenyes sinó wambes; bom vestuari de Montse Amenós Després hi ha els detalls importants, com l’aparició constant de personatges que no parlen i vestits de blanc passegen portant símbols com gàbies d’ocells o altres estris —coses que a les Rambles es venien— o passejant en fila com una mena de Santa Compaña. De repent un altra passeja un pendó amb un dibuix d’Isabel II posat de cap per avall, renegant dels Borbons. Han passat prop de cent anys, però molts dels problemes que veiem a l’escenari encara ens estan passant avui. Tot això amanit amb música i algunes cançons que l’imprescindible David Anguera interpreta al piano. La música de Dani Espasa és molt bona, així com és destacable el moviment escènic signat per Montse Colomé en que hi ha moments que sembla que assisteixis a un gran ballet.
          I les interpretacions? Doncs em trec el barret, especialment perquè de teatre en vers se’n fa poc, i suposo que els catorze intèrprets s’hi hauran deixat la pell treballant la dicció, les accentuacions i els espais de respiració. Naturalment la Rosa Boladeras ha destacat perquè el paper d’Antònia és el principal i fa d’una dona que no es calla res i té el tel ben tallat, però el conjunt ha estat d’altíssim nivell. A més Sagarra utilitzava diferents mètriques segons els personatges i això dona agilitat i credibilitat a cada perfil. No en va era un mestre.
          Acabo. Al cap d’un moment d’haver començat ens hem trobat aplaudint com a bojos. Ja havia passat una hora i cinquanta minuts? No, no podia ser, però sí, l’Antònia li havia posat un clavell a la solapa de Don Ramon després de declinar la seva oferta i la peça havia conclòs. Si haguéssim estat en un concert hauríem reclamat un bis, però era teatre i no podien pas tornar a començar...
          Espavileu-vos que tinc entès que les entrades volen i no oblideu que es representa a la Sala Gran —aquella que alguns anomenem Massa Gran—. Compreu els tiquets el més endavant possible. Veureu bé les expressions de les cares i podreu valorar el bé que ho fan tots els actors, gràcies al ben dirigida que està l'obra.

17 de maig 2019

EL GRAN MERCADO DEL MUNDO

EL GRAN MERCADO DEL MUNDO
(al TNC)




          Un Acte Sacramental —Auto Sacramental en l'idioma del imperi, o també en cristiano per alguns extremistes de dreta—, és una representació de caire religiós que es feia al segle XVII el dia de Corpus a les places públiques; una obra religiosa on hi desfilaven vicis i virtuts. En el Segle d'Or espanyol estaven molt acreditats i Pedro Calderón de la Barca n'és un dels seus màxims exponents.
          El Gran Mercado Del Mundo, és un model d'aquest tipus de teatre en vers, on hi surten tots els elements bàsics: el bé i el mal, personatges que representen els vicis més abjectes, com la luxúria i les virtuts més edificants, i sobre tot un final moralitzant i moralitzador on el be triomfa per sobre del mal.
          Aquí un pare de dos bessons no sap a qui donar en herència el mayorazgo i a la vegada la mà de la noia protegida d'ell, bella i virtuosa de la que els dos xicots estan enamorats. Per això decideix donar-los un talent a cada un i enviar-los al mercat del món, a veure qui millor administra els diners fent les compres més "virtuoses". Naturalment guanya el bo i s'emporta finca i entrecuix. La frase final del pare és demolidora: tu eres mi Abel, li diu al bo, i tu mi Caín, al dolent. Música, teló i cap a casa a meditar si som prou virtuosos, no fos cas que anéssim de pet al infern per sigaladrets.
          El problema (per a mi virtut) és que Xavier Albertí, director i adaptador és una mica descregut i un pèl eixelebrat, i ha muntat un pollastre, tot i ser fidel a l'obra, que no penso que sigui del grat del Rouco Varela, aquell arquebisbe tan estimat per tots.
          L'obra comença amb una persona (el tenor Antoni Comas) que intenta sortir de dins d'un piano de cua, mentre una beutat vestida d'or es gronxa pel dalt de l'escenari. Acte seguit apareixen tots els actors i comença la història, però... el director fa algunes maleses, com que el personatge que fa de luxúria, que hauria de ser una dona espectacular, provocativa i incitadora a les més baixes passions de la bragueta, el fa un paio (excel·lent), Roberto G. Alonso, transvestit. I així, d'aquest color anem lliscant al llarg de tota l'obra.
          Fins ara tot ha passat a la part anterior del gran escenari de la Sala Gran del TNC, aïllada de la resta per una cortina, però quan els joves arriben al mercat s'apuja aquest segon teló i apareix una mena de roda de tiovivo (sense cavalls), inclinada cap el públic que fa de plaça, rodant contínuament. Espectacular! I aquí passa aquesta part de l'obra, amb els hereus mercadejant i valorant com es gasten el talent, parlant amb vicis i virtuts. En aquest punt de l'obra hi ha una cosa important. Damunt d'aquesta roda hi ha un piano elèctric en el que el contratenor Jordi Doménech toca mentre xiula Erbame Dich, Mein Gott, de la Passió Segons Sant Mateu de J. S. Bach.
          I la gula? qui podia ser la gula que no para de menjar xocolata? Sí, ho heu endevinat: Oriol Genís, aquest actor imprescindible en totes les Albertinades que es fan al TNC. En fi, catorze actors del més granat de la professió fent una pila de personatges, desmarxats però, insisteixo, seguint fidelment l'obra... això sí, amb algunes llicències i cantant cançons de tota mena, i per acabar, després de premiar al fill bo i enviar als inferns al dolent, tots a cor han cantant Il Mondo, la que va ser cançó de l'estiu de l'any 60, èxit d'Enrico Sbriccoli conegut pel comú dels mortals com Jimmy Fontana.
          Acabada la funció, el públic, convidats a una prèvia, dempeus aplaudint i rient a cor que vols, amb alguns comentaris entusiastes, encara que poc polits, com "quins collons té l'Albertí". Ho corroboro: així els té de grossos per fer una recreació tan àcrata i tan bona d'una perla del Siglo de Oro Español. Nous la perdeu.

2 de maig 2019

STABAT MATER

STABAT MATER
(al TNC)




          Stabat mater dolorosa, luxta crucem lacrimosa, diu el text medieval atribuït a Jacopone da Todi, referit a la mare de Déu al peu de la creu sota Jesús crucificat. De versions musicals n'hi ha un sac, una de les més famoses la de Pergolesi, però aquí no hi estem per fer crítica musical, sinó per parlar de l'obra d'Antonio Tarantino que s'està representant al TNC.
          Tot i així estem parlant d'una Maria, no la mare de Déu, sinó de la Maria Croce —tot una pirueta com a nom— una dona contemporània ancorada en un context social, polític i econòmic en crisi permanent, on els prejudicis i les idees més inhumanes ho dominen tot, segons diu el programa amb molta raó.
          Antonio Tarantino, pintor italià reciclat a dramaturg quan tenia uns cinquanta anys, és l'autor d'aquest text que forma part d'una tetralogia de la que, si no vaig errat a casa nostra només s'havia vist les Vespres de la Beata Verge; a veure quan podrem gaudir de les dues que ens falten.
          Si el teatre és enganyar al públic, com diuen alguns, Tarantino és un mestre perquè comença presentant el personatge (un de sol) parlant de manera atropellada, sovint inconnexa, de mil coses que semblen intranscendents. La tècnica de les Vespres i l'Stabat és la mateixa. En l'Stabat la maria Croce sembla que no hi sigui tota, està esperant al Giovanni (no sabem perquè) i no es presenta. Deu ser un eixelebrat com ella, informal, impuntual. Ella es caga en la mare que el va parir, el compara amb els "moros de merda", així, sense ser políticament correcte (que cony li expliques), i arriba un moment en que s'atropella tant dient tantes animalades juntes, que ni se l'entén de que parla.
          I quan ja estem ben estovats, i ens comencem a creure que estem davant d'una dona que no val un patacó, inculta mal parlada, basta i fins i tot obscena, surt el perquè d'aquesta excitació, d'aquest malestar. Perquè està tan cabrejada, tan feble, tan vulnerable...? Tarantino ens ha fotut el cop de maça al mig del cap i a partir d'aquí hi comencem a veure-hi clar.
          Una Montse Esteve en estat de gràcia —quan diem aquesta frase entre altres coses volem dir que ha pencat molt— ens embolica en la seva inestabilitat, la seva incultura, el seu vocabulari incert, incorrecte, i ens transporta a aquest món que per a molts és un món de merda.
          L'obra, molt encertadament no es fa en cap de les tres sales del TNC, sinó als magatzems, de manera itinerant entre muntanyes d'atrezzo. La direcció de Magda Puyo és mil·limetrada, i em trec el barret davant la humilitat de contractar una directora de moviment, en aquest cas l'Encarni Sànchez. Es nota molt quan hi ha un bon tècnic d'aquesta, de vegades oblidada, disciplina.
          Menció apart mereix la traducció d'Albert Arribas. Encertadíssima la decisió de prescindir del català normatiu. L'original està escrit en una barreja d'italià i dialecte, i aquí això ho coneixem molt bé amb un català de barri farcit a base de barbarismes de tota mena, normalment castellanismes. Una llengua que no es contamina és que no existeix.
          Acabo. Esteu de sort, encara teniu fins el dia 12 per veure-la, i al fet de gaudir d'una obra molt bona, teniu un valor afegit: no es fa en cap de les tres sales del TNC, sinó als magatzems, i als que ens agrada el teatre donaríem qualsevol cosa per penetrar dins els budells d'una catedral com el TNC.

28 de gen. 2019

AFANYS D'AMOR PERDUTS

AFANYS D'AMOR PERDUTS
(al TNC)




          Permeteu-me que faci algunes precisions. La Sala Petita del TNC de petita no en té res. Els muntatges a tres bandes són molt punyeters. Els humans, de promig comencem a perdre capacitat auditiva als 65 anys, i la majoria de persones més grans de 75 tenen dificultats per oir. El que ajuda molt és veure la cara del que parla i (sense ser-ne conscients) llegir-li els llavis. Els objectes sòlids tapen la visió; de petits, quan algú interferia posant-se al mig, li dèiem "eps, que la carn de burro no és transparent"; sé que és una expressió lletja, però m'encanta, em transporta a la meva infantesa. Dic tot això perquè els responsables d'Afanys d'Amor Perduts, peça en cartell al TNC penso que tot això no ho saben, i per això els hi explico (el saber no ocupa lloc).
          Em poso a la feina. Aquest Shakespeare diuen que és dels primers, una comèdia d'embolics, d'aquelles que últimament es representen molt, i sense cap mena de respecte, passant-se pel forro la temporalitat i altres coses. Bravo. No fa massa vaig veure As You Like It al Globe de Londres, i també els hi van fotre pels descosits. El problema d'aquest muntatge no és que sortissin patinets elèctrics, motos, bicicletes, sessions de cine, escopetes de dos canons i màquines d'escriure, no. El problema del muntatge d'avui és que no tots els espectadors ho hem pogut fruir al cent per cent.
          L'obra s'ha muntat a  tres bandes, amb els dos laterals bastant profunds —d'aquí la nota que la Sala Petita de petita no en té res—. Al mig de l'escenari i "han plantat" un arbre, bé, una soca immensa i gruixuda —d'aquí lo de la carn de burro...—, i per acabar-ho d'espatllar gran part de l'obra els actors l'han fet com si hagués estat muntada a la italiana, o sigui de cara a la grada central. Conclusió, els que sèiem als laterals cap al final, i que estem en la franja d'edat esmentada al primer paràgraf, hem quedat ben fotuts —i jo porto audiòfons, que ajuden, però només ajuden—. Per acabar-ho d'espatllar el tros de peli, en contes de projectar-lo contra la paret del final, l'han fet sobre un llençol posat quasi a tocar de la grada central. Sort que era Le Voyage Dans La Lune de Meliès, que l'he vist mil vegades... però penso que Bibibana Puigdefàbregas, responsable de l'escenografia no l'ha encertat.
          L'obra, com ja he apuntat, és de les d'embolica que fa fort en versió fot-li que és de Reus. Homes d'alt llinatge més curts que una cua de conill, noies més espavilades que la mare que les va parir, un noble espanyol gomós —estic segur que quan Shakespeare la va escriure ja va pensar en Carles Martínez—, una camperola mostrant cuixa que com diuen a Lleida feia goleta, i un pallasso curt però simpàtic, que ho embolica tot —un altre que quan el bard el creava pensava en l'Oriol Genís—. Anomeno aquests, però tots han estat molt bé.
          Boníssima il·luminació de Bernat Tresserra, moviment escènic notable de Roberto G. Alonso i vestuari de traca i mocador de Miriam Compte. Bona direcció de Pere Planella, però no exempta de culpa pels problemes abans esmentats. Llàstima, cony!

25 de des. 2018

LA NIÑA GORDA

LA NIÑA GORDA
(al TNC)




          Quan el 2013 Xavier Albertí va assumir la direcció artística del TNC va deixar molt clares les idees que tenia dins el cap. Reivindicar el teatre popular català, o sigui donar protagonisme a noms com Pitarra, Russiñol, etc... Hi ha persones que el que prometen ho acompleixen, i pel que sembla l'Albertí és d'aquests.
          Ara a la Sala Tallers s'hi està fent el que considero una genialitat: La Niña Gorda. La Niña... en origen és una novel·la humorística de Santiago Rusiñol publicada a principis del XX que Jordi Oriol a adaptat pel teatre com a monòleg. Obviaré si el líder del modernisme la va escriure per tocar-li el voraviu a Eugeni D'Ors. Em centraré en la versió teatral.
          Sense escenografia tenim a Jordi Oriol damunt l'escenari, molt ben vestit, elegantíssim (Rosa Solé) que comença a explicar-nos el naixement d'aquella criatura excepcional, aquell fenomen de set o vuit quilos filla d'un lliurepensador repartidor de fulletons de nom Giordano Bruno (tela amb el nom) i una mestressa de casa catòlica. La nena no para de menjar i créixer i arruïnant la pobra economia de la família, però l'arribada d'un amic, domador retornat d'Argentina, els aporta la solució: munten una barraca de fira, El Palau dels Fenòmens, i exhibeixen aquella mola de prop de tres-cents quilos: La Niña Gorda.
          D'entrada el que sorprèn és el llenguatge. Amb una dicció acuradíssima, se'ns va explicant aquesta història que a voltes sembla més un relat que un monòleg teatral. El llenguatge és d'una precisió de rellotge suís, sempre acompanyat per la gestualitat adequada al que se'ns està explicant. El Jordi Oriol a més d'un molt bon adaptador, és un actor genial i aquí s'han ajuntat el pa i la gana, doncs l'Albertí a la direcció ha fet una filigrana. ¿Recordeu aquell "Vosté Ja Ho Entendrà" del Tanta de fa exactament sis anys en que va dirigir la Carme Sansa? Doncs un nivell d'excel·lència igual.
          No hi ha ni un gest deixat a l'atzar, cap, ni quan l'actor s'eixuga al forro de l'americana una burilla que s'ha tret del nas. I de sobte sentim la música d'una pianola que apareix lentament per les cametes de l'esquerra, movent-se sola amunt i avall interpretant Oui-oui. I que hi fa una pianola a l'obra? Doncs apart de música fa d'element de suport per l'intèrpret, que s'asseu i estira a la banqueta, s'amaga al darrera... juga amb ella. A més és un moble preciós que al estar al descobert fascina amb el moviment frenètic dels martellets damunt les cordes*.
          Una obra curiosa que si no estigués genialment adaptada, dirigida i interpretada, difícilment s'aguantaria. Així, però, és una meravella.
          * Segons un bon amic meu tècnic de pianos, actualment a Barcelona de pianoles en bon estat n'hi ha molt poques, i joies com la que surt al TNC, de la marca Steinway li sembla que només n'hi ha una. Vaig preguntar al teatre si l'instrument era "nostre", o sigui del TNC i em van dir que no, que els hi havia cedit un particular. Deu ser aquesta, gràcies.

9 de nov. 2018

KASSANDRA

KASSANDRA
(al TNC)





          L'Odyssey és un club, un puticlub. Lletres de neó vermell, tot l'espai decorat en vermell... La noia que hi trobem sembla una prostituta, cabell vermell, botes vermelles al estil Preety Woman, regata d'aquelles de "mírame a los ojos, he dicho a los ojos"... No parla ni català ni castellà, però no para de xerrar... en un anglès més que precari, com els indis de les pelis del far west, en infinitius. Segurament és una immigrada il·legal que s'ha de prostituir per sobreviure. Es diu Kassandra.
          Escull dos espectadors del club perquè l'ajudin a traduir al català i castellà el que diu en aquella mena d'anglès i comença a explicar que és filla de Príam i Hècuba, reis de Troia i per tant germana d'Hèctor i Paris...
          Un moment, un moment, no estàvem en un puticlub? I ara la noieta aquesta de la minifaldilla provocativa ens explicarà la guerra de Troia? No fotem! Doncs sí, fotem, perquè aquesta noia, que de fet va néixer home — el que faltva, un transvestit!— ens situa, sense manies en dues èpoques diferents a l'hora, separades per més de dos mil vuit-cents anys i igual ens diu que espera a un client francès, doncs li fa falta molt de money, money, que narra el dia que la van entregar com a botí de guerra a Agammèmnon, que se la va follar sense miraments per tot arreu amb aquell membre exagerat que tenia. Cock, dick, insta als "traductors"; a, sí, polla.
          I així anem, d'un cantó a l'altra de la història i també de banda a banda de l'escenari, passejant-se descaradament entre el públic, part del qual està assegut en les taules del puticlub, un espai encertadíssim de Max Glaenzel molt ben il·luminat —amb molt de vermell— per Kiko Planas.
          L'obra és del uruguaià Sergio Blanco que fa poc tenia en cartell la magnífica Ira de Narciso a la Badabadoc. Blanco —"argentí" havia de ser— ha estat molt hàbil barrejant idiomes, èpoques, mentalitats i problemes que moltes vegades són els mateixos: persones expulsades de les seves cases, siguin fills de reis que han perdut una guerra o fills de ningú que han de marxar de les seves llars perquè algú està perdent una guerra que no és la seva, perquè no la volen, però la pateixen. O sigui que el que segons com sembla una conya, té més profunditat del que sembla.
          I aleshores s'han ajuntat el pa i la gana, com deia la meva àvia: l'autor (Blanco), el director (Belbel) i l'actriu (Casanovas) han fet que explotés tot, entre altres coses, els aplaudiments d'un públic entregat, perquè tot i saber que el text és molt important, en obres com aquesta, si el director no "la veu clara", fot allò que s'ha de tenir damunt la taula i va a totes, doncs no funciona.
          Sortosament Belbel sap posar-se les piles i ha empès a la "nena" Casanovas a tota merda barranc avall, i ella, emulant l'enyorat Johnson del Molino, ha actuat donant-ho tot i ha interactuat amb el públic descaradament, però amb el tacte suficient per no molestar a ningú. Felicitats mestre! Felicitats alumne, heu estat genials.

7 d’oct. 2018

ELS JOCS FLORALS DE CANPROSA

ELS JOCS FLORALS DE CANPROSA
(al TNC)




          "Per estimar Catalunya, la cal riure" deia un pintor, escriptor i sobretot "pàjaru" que es deia Santiago Rusiñol. Sí, aquell que va muntar una paradeta a les Rambles per vendre duros a quatre pessetes (no en va vendre ni un), i que va provocar nombroses polèmiques al tombar dels segles XIX al XX, un provocador que sabia, i volia, posar el dit a la nafra. Va tocar el voraviu al que avui en diem stablishment, cosa que és molt d'agrair. Els Jocs Florals De Canprosa (el nom ja té delicte), estrenada fa 116 anys és una peça teatral en conya que reparteix llenya a tort i a dret i a més es fot del mort i de qui el vetlla, situant l'acció en el marc d'uns jocs florals, també anomenats amb aquell nom tan melindrós de Jocs de la Gaia Ciència.
          La galeria de personatges és escollida i variada. Els tres membres del jurat —Oriol, aquell paper de president el van escriure per a tu, tot i que encara no havies nascut—, el poeta local que té clar que guanyarà, el jutge de pau corrupte que acapara nominacions, el capellà lletraferit i cigaladret, la dona del jutge que va més cremada que una vara de sàndal a casa d'un hippi, i les noies... que seran escollides reines dels jocs, entre elles dues bessones maquísimes; "són negritas" es queixa una participant i la mare ho nega directament, sense oblidar la Marieta de l'Ull Viu, sí, la que baixava de la Font del Gat... un no acabar.
          Jordi Prat i Coll, especialista en aquestes disbauxes "albertinianes" no se l'ha agafat pas amb paper de fumar, ca... s'ha deixat anar oblidant el seny i amb allò que té un nom (en plural) li ha fotut per la banda de la rauxa (felicitats!) i l'ha convertit en una mena de musical, i els actors (17 si no m'he descomptat) i el cor (6) i els músics (6 més), han cantat i han ballat i han fet el ruc a cor que vols.
          Ha passat de tot i cadascú anava a la seva bola. Ha baixat del cel la Moreneta, l'aèri de Montserrat ha travessat l'escenari, a la Marieta de l'Ull Viu el xicot se li ha posat sota les faldilles i li ha fet allò tan xulo que té nom llatí mentre ella cantava amb uns esgarips dignes d'una soprano coloratura. En Quimet enardit incitava al públic a cantar els Segadors a cada moment (pesat)... Ens hem divertit molt.
          Però ara em poso seriós. Tota aquesta xerinola desbocada es fa amb un rigor quasi militar. El que es pensi que tota aquella trepa surten a l'escenari i es posen a botar i cantar sense xo ni arra va ben equivocat. L'obra és divertida perquè està molt ben feta, els papers estan mil·limetrats i tot tira avant com un rellotge. Aquí s'han ajuntat el pa i la gana. Xavier Albertí com a màxim responsable del TNC, que ja va dir al acceptar el càrrec que pensava reivindicar els clàssics oblidats: Pitarra, Rusiñol..., Jordi Prat i Coll, ja he dit abans gran coneixedor d'aquest tipus d'obres, i entre els dos han conformat un equip memorable de professionals. Dani Espasa a la direcció musical, Montse Colomé a la coreogràfica. L'escenografia l'ha dissenyat Laura Clos (Closca en ambients teatrals) Montse Amenós el vestuari i David Bofarull la il·luminació.
          Un elenc d'actors de primer nivell, uns músics que han tocat en tots els estils, començant per música d'envelat i un cor que ens ha transportat als millors concerts fets al palau de la Música... Sense que destaqués ningú per damunt d'altri, voldria mencionar un moment. Quan l'Àngels Gonyalons, la mare de les bessones que no "eren negritas", ha cantat només acompanyada per un piano el tema de Jean Ferrat "Quan no se sent el temps passar". Aquesta noia sempre ha cantat bé, però m'atreviria a dir que la veu li ha millorat, se li ha fet "adulta" i ha guanyat en gravetat. He escoltat una crooner, com si s'hagués fumat tot un cartró de Ducados i s'hagués begut uns quants gots de Jack Daniels. Impressionant!
          Cal que digui que m'ha agradat? Doncs citaré una cosa que hauria corregit (per no quedar malament). Jo hauria suprimit el bingo de després de l'entreacte. No m'ha aportat res, i m'hauria fet anar a sopar una mica més d'hora.

1 de jul. 2018

FALSESTUFF

FALSESTUFF
(al TNC)






          Fa força temps que uns quants periodistes es desfeien en elogis parlant de Miquel Iceta: animal polític, home de gran visió i fins i tot "florentí" li van arribar a dir. La crua realitat és que tenim un polític que balla (sí), però al so de la música que li toquen des de Madrid. Amb el duo Nao Albet i Marcel Borràs penso que passa cosa semblant, uns quants crítics els van deixar pels núvols: els joves que havien de renovar el teatre català... etc. Jo del que he vist només em va agradar Mammón, i molt però, al contrari d'Iceta, són molt joves i tenen futur. Fa anys que se'm va trencar la bola de vidre, però els veig...futur, suposo que se m'entén. Tot aquest rotllo ve per que penso que per promocionar-se s'ha de tenir veu, però sobretot altaveus, i els mencionats els han tingut. Anem al Falsestuff.
          Junt amb el programa de mà et donen una mena de full d'instruccions, com amb els mobles d'IKEA —sense clau allen— que no m'ha aportat res. El programa de mà ens adverteix que es parlarà en alemany, anglès, castellà, flamenc, francès, italià, lituà, neerlandès, rus, xinès i català; ignoro si va l'últim de la llista, malgrat que l'ordre és alfabètic, per culpa del 155. Deunidó 11 llengües. "Sort" que la peça dura tres hores i les hi han pogut fer cabre totes, però la pregunta és perquè? A mi m'ha semblat pura pedanteria. L'obra està escrita per dos catalans, que hi fotia el rotllo en xinès; i en lituà, per citar-ne només dos?
          Al principi el tema m'ha interessat; les obres d'art salvades (o no) en un país devastat per la guerra, però a continuació penso que s'han fotut la pixa un lio i abans de la mitja part ens hem trobat en una mena de festa country en un poblat de cartró pedra tipus Esplugues City.
          Per ser una obra catalana, s'ha fet molt pesat estar pendent del sobretitulat, que tan aviat apareixia a la part alta, com a la part baixa o en recó, amb la qual cosa hem hagut de fer potents exercicis de cervicals.
          No puc continuar la ressenya perquè a la mitja part, només d'encendre els llums he tocat el dos, he agafat la moto i he anat cap a casa. Com deia la meva àvia, com a casa enlloc, suposo que se m'entén.

29 d’abr. 2018

Que Rebentin Els Actors

QUE REBENTIN ELS ACTORS
(al TNC)




          Estem en front d'una peça desbocada. En català acostumem a dir desbocat d'un cavall que no obeeix al fre i per tant no creu; per extensió també s'usa per altres coses que surten de mare. Tot i així en aquesta obra només ho sembla que les coses vagin per allà on volen, perquè l'autor, Gabriel Calderón ho té tot molt ben controlat, encara que no ho sembli.
          L'obra és una barreja de sci-fi i peça testimonial on es parla dels temps foscos de la dictadura uruguaiana (1973-1985) i el títol en català indueix  a error ja que no es refereix als actors de l'obra els que han de rebentar, sinó als que van estar implicats en aquell període. Ve d'una frase de José Mújica, president de l'Uruguai entre 2010 i 2015 i ex Tupamaro, quan li preguntaven com podrien "fer net" d'aquella època esgarrifosa. Ya lo dije, tienen que reventar Bordaberry¹, yo, todos los actores para que las cosas trasciendan en su justa medida. Todavía falta un tiempo, pero no mucho.
          L'obra va d'una família en que la néta té massa preguntes que mai han sigut contestades; ni avis ni pares han volgut dir mai res. A més la majoria no es parlen entre ells i la noia es pregunta quines coses estan amagant. Ara, amb l'ajut del seu promès ha organitzat un sopar de Nadal on es retrobaran tots sense ells saber-ho, amb la doble esperança d'una reconciliació i esclarir una pila de dubtes... Dir una paraula més és fer un spoiler dels grossos, o sigui que m'aturo en quan a l'argument.
          L'escenografia és sorprenent perquè al TNC t'esperes més espectacularitat, i en canvi és cutre com de teatre de poble; un pis amb uns mobles que els que ja som grans ens recorden un estil que es va batejar com a "funcional", habitualment entapissats amb un plàstic anomenat skay. El vestuari de la mateixa categoria, o sigui que molt bé perquè ha de ser així.
          L'obra comença amb un narrador que ens adverteix que els fets aniran una mica endavant i endarrere, i així és. Tot el que passa ho fa molt de pressa, a gran velocitat i també a crits; els personatges s'insulten i fins i tot es peguen. Perden el control contínuament i de vegades sembla que estiguin tots sonats, però no. A mida que la peça avança vas veient la lògica i el perquè de tot el que està succeint, però "al tantu", com deia la meva tieta Pura, una lògica (com ja he avançat al principi) de ciència ficció. L'autor ha fet una filigrana encaixant les anades i vingudes en el temps.
          A La Colmena de Camilo José Cela hi surt una prostituta anomenada La Uruguaya, i a la pregunta del perquè li diuen així la mestressa de la casa de barrets respon porqué es de Buenos Aires.
          Doncs amb aquesta obra a mi m'ha passat una cosa semblant. Tot i saber que Gabriel Calderón és uruguaià, m'ha semblat que estava veient teatre argentí del que sortosament a Barcelona veiem de tan en tant des de fa ja uns quants anys, i com que habitualment és un teatre que a mi m'agrada, doncs avui he sortit encantat.
          Bona direcció del mateix Calderón, que ha portat als set actors a un punt de la bogeria amb actuacions excel·lents. No diré que han estat continguts perquè l'obra demanava incontinència però (al menys a mi m'ho ha semblat), s'han desmarxat fins allà on el director els ha marcat la ratlla, o sigui que no s'han desmarxat. La Tallers plena d'un públic que a gratificat als intèrprets amb forts aplaudiments.
          ¹Bordaberry va ser president electe de l'Uruguai que al cap de dos anys va proclamar la dictadura.

11 de nov. 2017

Desitg Sota Els Oms

DESIG SOTA ELS OMS
(al TNC)



          A tocar d'Igualada hi ha una ciutat petita que tenia un cine, gran, un d'aquells que els diumenges feien sessió doble, dues pelis i un parell de curts de dibuixos animats. La gent s'hi passava pràcticament tota la tarda i la canalla quan s'avorria sortia a fer ballar la baldufa al vestíbul. Entre les dues pel·lícules feien un descans... llarg, depenent del consum que es feia al bar, però mai es reprenia la sessió fins que no s'havien servit 20 kgs. de calamars a la romana, que eren els que havien comprat per fregir cada diumenge.
          Aquesta anècdota m'ha vingut al cap avui al TNC ja que a la representació del Desig Sota Els Oms hi hagut un entreacte excessiu i dic excessiu perquè a l'escenari no s'hi havia de canviar res. Ja m'hauria agradat retornar a la meva joventut i escoltar, darrera el teló, els cops de martell dels tramoistes que escoltàvem a cada canvi d'escena. En fi...
          Tot i saber d'unes crítiques no massa favorables, he anat al TNC per un tema de revival. Quan tenia més o menys quinze anys vaig veure aquesta obra a l'Ateneu Igualadí —aleshores Centro Nacional, ves quines coses— i vaig quedar impressionat, especialment pel tema. Que s'emboliquessin la madrastra i el fill, a l'any '55 no era l'habitual a la soferta postguerra que tota ella feia pudor de ciri d'església.
          Ara la gent ja estem de tornada, però tot i així la història, sense ser nova, és forta. Ja ens ho va explicar Eurípides en el seu Hipòlit. El problema d'aquesta versió ha estat, penso jo, que ni Iban Beltran ni Joan Ollé com a adaptadors han estat encertats i a partir d'aquí Joan Ollé com a director no hi ha pogut fer gran cosa. Les escenes inicials amb els tres germans han estat infantils, explicant el conflicte entre germanastres de manera artificial, tot molt allargat. Quan ha aparegut el vell pare amb la nova dona, jove i bonica que s'ha portat de la ciutat, s'havia de començar a crear la tensió sexual amb el fill petit, però en cap moment de l'obra s'ha aconseguit sentir "olor de sexe". Molta xerrameca, però no es palpava res i aquesta és la base del conflicte. Aquí per a mi l'obra s'ha ensorrat. Després l'entreacte quilomètric i la festa pel naixement del fill, que no s'acabava mai; han begut, han ballat i fins i tot han fet el ruc, però tot s'anava diluint en un avorriment mortal, i així fins a dues hores i mitja.
          L'obra de O'Neill porta quasi 100 anys a l'esquena i possiblement el temps li ha fet mal, però l'Hipòlit d'Eurípides en porta prop de 2.500 i jo n'he vist alguna adaptació memorable. L'elenc —quinze persones a escena— no s'ha pogut lluir i sap greu perquè ja no és massa habitual veure muntatges d'aquesta magnitud. L'escenografia de Sebastià Brossa d'aquelles d'épater le bourgeois; la granja damunt una plataforma giratòria que mostrava quatre àmbits diferents i la il·luminació de Lionel Spycher i Ganeca Gil m'ha semblat excessivament confosa en gran part de l'obra.
          No sé, el TNC em sembla que no peta fi, i em temo que el seu pressupost està molt lluny d'altres teatres que administren amb molta dignitat els pocs diners de que disposen. Aquest que hauria d'haver estat un gran projecte, en temo que ha estat un gran fracàs.

1 de juny 2017

LUCIS ET UMBRAE

LUCIS ET UMBRAE
(al TNC)



          L'any 1973 es va obrir al barri de La Ribera de Barcelona la sala de concerts Zeleste al carrer Argenteria (aleshores Platería). Per alguns, per a mi, va ser con tocar el cel amb les mans, mai millor dit, doncs allà hi va néixer un tipus de música anomenada Laietana que era una fusió de jazz i música autòctona. Els millor músics del moment, molt joves i amb una gran formació musical hi van passar, Jordi Sabatés entre ells.
          Sergi Buka és un il·lusionista —segons el diccionari una persona que fa jocs d'il·lusió com a espectacle—. Aquí no em puc estendre tant perquè no hi entenc gens, però el que fa és realment màgic.
          Lucis et Umbrae és el títol d'un llibre escrit per Athanasius Kircher el 1671 on es descriu per primera vegada la llanterna màgica. Si a tots aquests elements i afegim uns textos de Victoria Szpunberg, tenim la funció que s'està fent al TNC dirigit per Xavier Martínez.
          Naturalment els espectacles amb llanterna màgica no es poden comparar amb el cinema actual, però si som capaços de situar-nos al segle XVII, l'època de Pourcell, per posar un músic conegut, ens podem imaginar l'impacte de veure com una imatge lluminosa apareixia i prenia vida. I per aquí es mou aquest espectacle. Amb Jordi Sabatés al piano, Buka manipulant la llanterna i Rosa Serra fent de relatora i altres papers.
          La música de Sabatés la qualificaria d'intensa, obsessiva, repetitiva i fins i tot de percussiva —si és que aquesta paraula existeix—, però en alguns moments sobtadament es torna dolça com una noia enamorada i m'ha recordat l'època de la música laietana. Una Rosa Serra magnífica ens ha explicat, entre altres coses, la història de tres germanes i un calidoscopi i Buka ens ha projectat imatges amb la llanterna.
          Aquí és on hi ha hagut, penso jo, el problema; les projeccions han estat massa llargues. Comprenc que tenen un valor històric important, però un espectacle, i més un de màgic com aquest, no se li pot trencar el ritme, que fins el moment de les projeccions era potent, amb sorpreses continuades, explosions i fins i tot ventades importants. Llàstima; penso que una retallada l'hi hauria anat la mar de bé.
          A destacar la música en directe, els números de màgia calmats, elegants i sorprenents i l'actuació de la noia, histriònica, expressiva, encantadora i atractiva i, que a més, canta amb una veu prodigiosa una música gens fàcil.
          La Sala Petita a mitja entrada amb un públic que ha aplaudit amb no massa convenciment. A mi m'ha agradat.

27 de maig 2017

RICARD III

RICARD III
(al Tnc)



          Ahir opinava del paper del TNC i el seu impacte sobre el país; avui toca fer-ho sobre l'obra Ricard III i com s'ha fet aquesta versió. Vagi per endavant que Shakespeare es va inventar aquest personatge abjecte per encàrrec dels Tudor. Aquest rei va existir, però no era tan malparit, i com que és una ficció així ens ho hem de prendre. Us recomano el primer capítol de L'Escurçó Negre, on amb "gran rigor històric" s'explica la trajectòria del rei fins a la batalla de Bosworth.
          Aquesta versió comença amb només el rei en escena, sol, vestit fosc, amb uns ferros ortopèdics a la cama esquerra, el braç inútil, gepa i collarí que li aguanta el cap. Es lamenta d'aquests temps sense guerra en que els cavallers perden el temps en festes i plaers d'alcova. Ell no val per això i la seva deformitat no l'ajuda... Bon començament, els monòlegs del bard són impecables. Van apareixent els diferents personatges, però penso que aquí s'ha acabat l'interès.
          L'escenografia de Lluc Castells i José Novoa és força impactant, freda: vidre i metall. A mi no m'ha aportat res d'interessant, i per a la resta de consideracions em remeto a la meva nota d'ahir en aquest mateix blog. La il·luminació d'Ignasi Camprodon l'he trobar excessivament fosca, però penso que no és criticable, doncs els temps en que passa l'obra ho són molt de foscos. El vestuari de Maria Araujo l'he trobat massa convencional, no s'ha arriscat ni així, i per acabar als crèdits hi consta un responsable de moviment, Oscar Valsecchi, tot i que de moviment n'hi ha hagut molt poc. Tot i així admeto que estar-se palplantat pot ser una idea de moviment en teatre, però en aquest cas m'ha cansat veure tantes estàtues humanes al escenari escoltant com algun dels personatges deia el seu monòleg.
          A partir d'aquesta idea de posada en escena, penso que els actor s'han pogut lluir molt poc, tan els que han fet correctament el seu paper, com els que anaven molt justets —o justetes, per dir-ho com es fa ara en que alguns no saben que en les llegües romàniques el masculí és el genèric—. No he vist cap actuació d'aquelles de recordar, de les de pell de gallina, i al final de les quasi tres hores i mitja, "un cavall, el meu regne per un cavall" l'he trobat patètic, totalment absent de tensió.
          Anem bé TNC? Conec a molts, potser massa aficionats al teatre que es fan la mateixa pregunta. Malalts de teatre que es deixen una part dels seus ingressos per aquest forat que es diu taquilla amb l'esperança de gaudir de la cultura en majúscules. penso que el TNC es mereix repensar el seu futur, una reflexió en profunditat , de la qual el conseller de cultura no en pot ser aliè.
          Com sempre, quasi abans que s'apagués el llum, una part de l'auditori ja estava dempeus aplaudint enardits i cridant bravos desaforats. A la sortida quantitat d'autocars recollien els espectadors. No dic que sigui bo o dolent, i com deia Guillermo Brown, no hago más que hacer constar un hecho.

RICARD III

OBRES AL TNC
(Opinió)



          Aquesta entrada serà una prèvia a la ressenya que penjaré del Ricard III que s'està fent al TNC, sigles amb les que es coneix al TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA; sí senyor, de Catalunya, no confondre amb "de Barcelona" perquè aquest últim no existeix.
          El TNC hauria de ser un referent al país, doncs és un teatre públic i com a tal finançat amb diners públics. Ara podríem discutir si hauria sigut millor fer quatre teatres nacionals, un per cada demarcació —Girona, Lleida i Tarragona— i així cobrir millor el país en aquesta faceta de la cultura. Al Sr. Flotats i a La Mare Superiora els va semblar genial seguir el model centralista, del que tan ens queixem els catalans, però Flotats estava emmirallat en el model francès del qual provenia i es va fer així.
          No entraré en detalls, com si l'edifici és o no un nyap, situat al més enllà, o la solució per l'acústica de la sala gran és enderrocar-la, o que una persona amb dificultats, per accedir a aquesta sala necessita de quatre ascensors, o que si t'agafen ganes de fer pipí sempre has de canviar de planta... Jo acabo d'arribar de Londres i acostumo a passar pel National Theatre. En quan a pecats capitals sóc més de luxúria i gola que d'enveja. Doncs allà sempre em dona per aquest model de pecat perquè faig comparacions, però anem al que volia dir.
          Penso que escenografies com les de Ricard III són una disbauxa per un únic motiu: no poden anar de gira en les mateixes condicions en que es fan a Barcelona. A Igualada el Teatre Municipal és el típic d'Ateneu de principis del XX, força ben equipat, amb una bona fondària i fins i tot amplada d'escenari, però tot aquell conjunt de portes envidriades de Ricard III, amb moviments automàtics que recordaven el control de passaports d'un aeroport —per donar una referència d'actualitat— no hi cabrien. Al de Girona, una de les perles del país? dubto que fos factible. Possiblement a la Llotja de Lleida, però anar de gira vol dir voltar per tot arreu i fer arribar les obres als recons més insospitats, perquè senyors... estem parlant de cultura, de diner públic, del que cotitzen tan els que viuen a Barcelona com els que ho fan a Sant Jaume de Frontanyà, que diuen que és el poble més petit de Catalunya.
          Del muntatge d'aquest Ricard III en parlaré demà des d'un punt de vista "teatral".

15 de maig 2017

COLLAR DE CRANIS ESQUERDES PARRACS ENDERROCS

COLLAR DE CRANIS ESQUERDES PARRACS ENDERROCS
(al TNC)



          Jo per Brossa sento una inclinació molt especial. Això no vol dir que l'entengui del tot —ja m'agradaria— però aquesta manera de fer poca solta, el desordre (?) que l'envoltava i les seves idees de bomber —dit amb tota l'estimació del món— m'han portat a sentir fascinació envers ell.
          COLLAR DE CRANIS ESQUERDES PARRACS ENDERROCS és el títol de l'obra que Carles Santos i Jordi Oriol (quin parell) han muntat "a partir" de Joan Brossa, una peça de... de... , doncs això. Potser no ha quedat massa clar, però ja ho aniré espessint al llarg de la ressenya, perquè fa de mal dir el que és.
          El programa de mà diu que l'espectacle és conseqüència de dues mirades diferenciades per "generació, per referència i per experiència", i és cert que la diferència d'edat és de quasi 40 anys entre els dos creadors i músics, però jo penso que això és irrellevant perquè Carles Santos no serà mai vell, com Picasso, i Jordi Oriol mai serà in vailet carallot com l'Enrique Iglesias, perquè tot i la seva joventut porta acumulat un bagatge intel·lectual d'un gruix considerable —vàreu veure l'Empestat? doncs ja ho he dit tot—. Faig aquest preàmbul per dir que jo el que hi ha escrit al programa no m'ho he cregut; penso que els dos "pàjarus" s'ha entès com dos col·legues de tota la vida.
          "I l'obra? Ja hi tornem. Perquè no li pregunta a un altre i així no em compromet?" L'obra fa de mal explicar, però nou actors de l'IT magistralment dirigits, construint actuacions memorables per la manera d'expressar-se amb el cos, amb la cara, perquè de parlar, parlar clar, poc; movent-se amb desimboltura quan van sols o  amb autoritat quan van tots amuntegats en una mena de pilot del greix, però movent-se, et deixen bocabadat. Planteamiento, nudo i desenlace?, au va home va, no sigui carrincló que estem en pla Brossa. Per exemple quan estan cantant "les quaranta" un diu catorze, i continua: agafa un ca... s'atura i calla. Els de la meva generació coneixem la cantarella del "set i set catorze, agafa un cagarro i esmorza". En un altre moment estan discutint i un diu que sí i l'altre que no i el que nega crida molt fort Que no! i automàticament apareix un canó de guerra.
          Potser costa una mica d'entrar en la dinàmica de l'obra, però a la que t'integres, ja no saps com sortir-ne i t'ho passes realment bé dins aquest món tan brossià. Potser sí que en un moment volen escenificar que hi ha dues visions, el moment en que els actors es despullen per posar-se la roba a l'inrevés, però jo no m'ho he cregut, ves que vols. No he vist diferències entre la part anterior i la posterior i per això he dit que Carles Santos i Jordi Oriol em semblen de la mateixa generació, la que coneix qui és Brossa i són capaços de muntar un espectacle brillant "a partir de..."

14 d’abr. 2017

A Tots Els Què Heu Vingut

A TOTS ELS QUE HEU VINGUT
(al TNC)



          En un comentari anterior, expressava la meva sospita de que Marc Rosich no dorm o te un pacte amb el diable —algú en té l'e-mail?— que, a canvi de no sé què, li allarga els dies a 60 hores, i és que últimament no paro de veure obres signades per ell, ahir mateix al TNC. També té, i no és pas vell, un ofici envejable; la inspiració és un do, però el savoire fair sospito que només s'adquireix a base de treballar i treballar. També és "un puta" en el sentit tan català d'aquest qualificatiu, o sigui un murri que té l'habilitat i a la vegada la valentia d'abordar temes que alguns coneguts personatges opinarien que no cal, que "no toca". Així està el pati.
          La protagonista de la peça és una àvia, vídua recent d'un venedor d'Enciclopèdies Catalanes, convergents de tota la vida, resident a l'Eixample barceloní, d'alguna manera enamorada de Jordi Pujol —llàstima de la seva dona, que no feia per a ell—, que a la mort del marit s'hi ha sumat la patacada de la confessió de l'honorable l'estiu del 2014; sí, la dels calés a Andorra i el cuento de l'avi Florenci. També és una seguidora impenitent de la Núria Feliu —genial la idea de pentinar-la igual— i sap totes les seves cançons de memòria, i d'alguna manera això l'ajuda a mantenir-se dempeus.
          A la trama hi surten molts més personatges, potser en excés: una germana, dues filles ja grans, una néta que viu amb ella i un indigent que ha mig recollit i l'ensenya a insultar, perquè ella ara està molt cremada i es vol cagar amb la mare que els va parir. L'obra potser també peca de massa llarga —dues hores i mitja amb entreacte—, però te moments realment brillants, com quan decideix demanar-li explicacions a Pujol i dicta una carta, doncs ella fa molt mala lletra. Dubta molt, però finalment comença:
Escolta'm bé
no sé com dir-t'ho encara
no sé ni com parlar-te
perquè  no et vull cap mal.
Escolta'm bé
perquè la veu no gosa
però t'he de dir una cosa
que no he dit mai...
Fil per randa el bolero del cubà Pedro Junco que va cantar la Feliu l'any 1975, una genialitat.
          L'escenografia de Sebastià Brossa és de luxe, un pis de l'Eixample quasi complet, carregat de fotos del mort, l'honorable i la Feliu; enciclopèdia completa i altres andròmines. El vestuari de Mercè Paloma molt bé, de burgesos sobrevinguts, carrincló. La il·luminació de Quico Gutiérrez corercta. En quant a les actuacions hi ha hagut una certa irregularitat, també a causa dels rols. A destacar la de la Mercè Arànega, l'Àurea Márquez i Carles Gilabert.
          El públic ha rigut amb ganes, per els acudits i perquè a tothom li agrada burlar-se dels que han tingut el poder. El Jordi Pujol em sembla que ja passa de tot, però la Marta Ferrussola, que diria que té un caràcter més atapeït, segur que no està massa contenta i que mentalment, seguint el seu últim costum, els ha engegat a tots a la merda.