19 de gen. 2020

AIDA

AIDA
(al Liceu)




          Si hi ha una òpera de Verdi popular i coneguda al món, segurament sigui Aida, un encàrrec del “govern” d’Egipte per commemorar la inauguració del Canal de Suez —la gran obra d’enginyeria de finals del XIX—.
          Verdi, que no era amant de la Grand Opera que es feia al Palais Garnier de Paris es va doblegar a fer-ne una, amb tota mena de fanfàrria, ballets inclosos. La pasta és molt llaminera, i penso que va fer molt ben fet d’acceptar l’encàrrec, encara que com a mini protesta no va assistir a la première a Egipte. Es va reservar per la inauguració europea a l’Scala de Milà.
          Aida és una òpera quasi Wagneriana que dura prop de quatre hores, una animalada. Naturalment té de tot, parts avorrides i parts espectaculars, triangles amorosos, moments quasi shakespearians amb princeses estrangeres presoneres, arribades de generals victoriosos (Titus Andrònicus) i molt sentit patriòtic, per acabar amb una mena de Romeu i Julieta en que els enamorats són pell. Posats a fer, que no hi falti de res.
          El problema, perdó, l’avantatge, és que Verdi era una màquina i tan era capaç d’escriure una ària com Celeste Aida, que a mi particularment em sembla una mariconada, com tot un segon acte que no dona repòs a l’espectador.
          ¿Que dir de la versió que se’ns està oferint aquest dies? Doncs per començar que només per veure els decorats “a l’antiga” de Mestres Cabanes ja val la pena anar al teatre de Les Rambles i esmerçar-hi quatre hores. És una lliçó de “saber fer un ofici que potser ja s’ha perdut”. I diré una cosa que possiblement sigui lletja: tan de bo que l’últim Turandot que vam veure al Liceu, saturats de leds, s’hagués fet amb decorats a l’antiga. El que feia mestres Cabanes amb la perspectiva era per quedar embadalit. Problema: possiblement al funcionar amb telons pintats (problemes gruixuts de tramoia) hagi obligat a fer massa entreactes. No soc tècnic per valorar-ho.
          Aida exigeix una orquestra de prop de cent “professors” —abans es feia servir aquesta expressió— i entre protagonistes, sacerdots, esclaves i figurants varis, una autèntica animalada de penya damunt l’escenari. Penso que aquesta versió, jo vaig anar-hi el dia que hi havia els cantants “bons”, va estar prou bé. La orquestra, pel meu gust, amb el volum una mica massa alt, el cor, com de costum molt i molt bé i els protagonistes em van semblar correctes. No hi entenc prou i tampoc m’emociona si el tenor ha d'arribar a un si bemoll o donar un do de pit; el professional  fa el que li van escriure i si no hi arriba, s’haurà de buscar una altra òpera en el seu repertori. Jo em moc més per sentiments, i la que em va fer vibrar va ser la mezzosoprano que feia d’Amneris, Clémentine Margaine. Sempre m’han agradat les veus amb un cert gruix: millor mezzos que sopranos, millor barítons que tenors, qüestió de gustos.
          En quant al càsting, des del punt de vista visual, o sigui adaptat al paper que representen, el vaig trobar desastrós, però això ja ho comento en l’entrada anterior d’aquest blog. Una princesa etíop de pell tan blanca i pes generós, em va grinyolar.
          Tot i així, penso que va estar prou bé, i repeteixo, només per veure els telons pintats de Mestres Cabanes, val molt la pena dedicar-hi una nit. Redéu que en sabia el mestre Mestres!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada