LA VERDAD
(al Paseo Plaza de Buenos Aires)
Un amic meu que ha vist
molt de teatre argentí, en bona part a Buenos Aires, que diu que a la gent de
la faràndula argentina se’ls ha de donar de menjar apart. Avui, per primera
vegada ho he pogut comprovar en la seva pròpia salsa: Buenos Aires, primera
nit, primera obra i ja un notable alt, per la peça i pel teatre.
La Verdad és l’obra d’un
francès d’èxit: Florian Zeller que no és cap desconegut pels barcelonins. L’any
2016 vam veure El Padre al Romea, obra al meu entendre espatllada per la
seva producció madrilenya.
En aquesta el director Ciro Zorzoli li ha
imprès un ritme endimoniat que li ha anat com a anell al dit a la comèdia
desmarxada, una obra d’embolics matrimonials: dues parelles d’amics que s’estan
foten el salt els uns amb els altres, i en que un dels homes troba immoral que
el seu millor amic que resulta que sabia que s’estava beneficiant a la seva
parella, no li hagués dit. Ho troba una traïció incomprensible. “D’acord que
ell es follava a la dona de l’amic, però saber-ho i no dir res...”
La gràcia de l’obra és que l’embolic està
molt ben construït, pràcticament no hi ha fissures i els quatre actors són
excel·lents, convincents i pallassos quan la bona marxa de l’obra ho demana.
Per altra banda l’escenografia és realment bona. En un moment i a base de
baixar elements del sostre i moure mobiliari a base de carrils per damunt l’escenari,
ens en anem d’una cambra d’hotel on la
primera parella fa l’amor desaforadament, al despatx d’un dels protagonistes, a
la pista de tenis d’un club, a la consulta d’una de les dones infidels que és
dentista... i em deixo la meitat de les situacions.
La il·luminació molt adequada a cada
ambient i vestuari i música (ambiental) molt ben col·locades, cosa que fa un
conjunt notable en una comedieta d’embolics. També diré que una part dels gags,
el que es refereixen a temes locals, ni els vaig pescar, però no eren
rellevants pel seguiment de l’obra. Quan els porteños s’expressen a les
velocitats supersòniques que els són comuns, no és fàcil plegar-ho tot. Potser
d’aquí a quinze dies, quan m’hi hagi acostumat afinaré més.
El Teatre Paseo La Plaza forma part
d’un recinte situat a l’avinguda Corrientes (aquella del 348 segundo
piso ascensor) del tango A Media Luz de Gardel. Un lloc meravellós
amb més d’un teatre, sales de música, restaurants on a la sortida de
l’espectacle pots sopar o prendre una copa... El teatre d’una mida mitjana, amb
un pati de butaques amb una inclinació perfecte que proporciona una visió
excel·lent des de qualsevol butaca... que més es pot demanar?
Doncs sí, quan tornes caminant cap a
l’hotel vas veient que en aquell carrer no es dorm mai. Tan li fot l’hora que
sigui de la nit, els restaurants estan plens, els locals de tango encara
t’atreuen i una cosa que ès al·lucinant: les llibreries estan obertes i plenes
de gent. Deu ser cert que Buenos Aires és una capital cultural de primer ordre.
Enveja, sana enveja,
Tot i així, pot ser un miratge de la
primera nit. Espero que no sigui així i que l’enamorament inicial continuï. Ah,
i encara no he explicat la conversa que he mantingut amb el responsable del
Café Tortoni. Us podeu imaginar la plàtica de dos xerraires com un argentí i
jo? Comencem bé!
Q
Tinc un amic que ha vist
molt de teatre argentí, especialment a Buenos Aires, que diu que a la gent de
la faràndula argentina se’ls ha de donar de menjar apart. Avui, per primera
vegada ho he pogut comprovar en la seva pròpia salsa: Buenos Aires, primera
nit, primera obra i ja un notable alt, per la peça i pel teatre.La Verdad és l’obra d’un
francès d’èxit: Florian Zeller que no és cap desconegut pels barcelonins. L’any
2016 vam veure El Padre al Romea, obra al meu entendre espatllada per la
seva producció madrilenya.
En aquesta el director Ciro Zorzoli li ha
imprès un ritme endimoniat que li ha anat com a anell al dit a la comèdia
desmarxada, una obra d’embolics matrimonials: dues parelles d’amics que s’estan
foten el salt els uns amb els altres, i en que un dels homes troba immoral que
el seu millor amic que resulta que sabia que s’estava beneficiant a la seva
parella, no li hagués dit. Ho troba una traïció incomprensible. “D’acord que
ell es follava a la dona de l’amic, però saber-ho i no dir res...”
La gràcia de l’obra és que l’embolic està
molt ben construït, pràcticament no hi ha fissures i els quatre actors són
excel·lents, convincents i pallassos quan la bona marxa de l’obra ho demana.
Per altra banda l’escenografia és realment bona. En un moment i a base de
baixar elements del sostre i moure mobiliari a base de carrils per damunt l’escenari,
ens en anem d’una cambra d’hotel on la
primera parella fa l’amor desaforadament, al despatx d’un dels protagonistes, a
la pista de tenis d’un club, a la consulta d’una de les dones infidels que és
dentista... i em deixo la meitat de les situacions.
La il·luminació molt adequada a cada
ambient i vestuari i música (ambiental) molt ben col·locades, cosa que fa un
conjunt notable en una comedieta d’embolics. També diré que una part dels gags,
el que es refereixen a temes locals, ni els vaig pescar, però no eren
rellevants pel seguiment de l’obra. Quan els porteños s’expressen a les
velocitats supersòniques que els són comuns, no és fàcil plegar-ho tot. Potser
d’aquí a quinze dies, quan m’hi hagi acostumat afinaré més.
El Teatre Paseo La Plaza forma part
d’un recinte situat a l’avinguda Corrientes (aquella del 348 segundo
piso ascensor) del tango A Media Luz de Gardel. Un lloc meravellós
amb més d’un teatre, sales de música, restaurants on a la sortida de
l’espectacle pots sopar o prendre una copa... El teatre d’una mida mitjana, amb
un pati de butaques amb una inclinació perfecte que proporciona una visió
excel·lent des de qualsevol butaca... que més es pot demanar?
Doncs sí, quan tornes caminant cap a
l’hotel vas veient que en aquell carrer no es dorm mai. Tan li fot l’hora que
sigui de la nit, els restaurants estan plens, els locals de tango encara
t’atreuen i una cosa que ès al·lucinant: les llibreries estan obertes i plenes
de gent. Deu ser cert que Buenos Aires és una capital cultural de primer ordre.
Enveja, sana enveja,
Tot i així, pot ser un miratge de la
primera nit. Espero que no sigui així i que l’enamorament inicial continuï. Ah,
i encara no he explicat la conversa que he mantingut amb el responsable del
Café Tortoni. Us podeu imaginar la plàtica de dos xerraires com un argentí i
jo? Comencem bé!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada