El Silenci d'Hamelin

EL SILENCI D'HAMELIN

(últim #dillunskabrota de la temporada)

Avui hem fet l'últim #dillunskabrota de la temporada i seguint amb una idea que tinc des del principi d'aquesta iniciativa, hem fet una sessió del que habitualment s'anomena teatre familiar, aquell en que hi acudeixen pares amb fills, avis amb néts... Em de cultivar l'amor pel teatre dels futurs espectadors, i El Silenci d'Hamelin és una obra que ni clavada per aquest objectiu.

Mai havíem tingut aquesta munió d'espectadors en una sessió dels nostres dilluns, tants que hem hagut de desistir de fer-la sota les magnífiques voltes de l'Adoberia i ens hem tingut de traslladar a una nau industrial de la zona del rec, el barri de les antigues adoberies. Per sobre les vuitanta persones és molta penya, i el millor de tot, més de trenta nens i nenes entre el públic. La fila 0 de canalla asseguda per terra feia realment molt de goig.

 

I ara la pregunta: què passaria si al conte del famós flautista hi hagués una nena sorda? Això els germans Grimm no ho van preveure, però els "germans" Farrès sí, i ho han posat en escena i ho recreen fent un salt enrere en el temps perquè la Clara, la nena sord-muda, ha retrobat anys després al flautista, penedit del que va fer, i junt amb el seu germà Bruno, fan un repàs al que va passar, i així ens assabentem de la història d'aquest Hamelin on hi vivia una nena sorda.

Jo em confesso un admirador incondicional del que fan els Farrès Bros. Penso que a més de fer bon teatre "familiar" fan pedagogia i comuniquen "valors" autèntics —aquesta paraula tan potinejada des de la política fins al futbol— tenen respecte a la diferència, al llenguatge ben construït, al teatre ben representat, sense estalviar crítiques als sistemes corruptes, com en aquest Hamelin imaginari en que l'alcalde incompleix el seu compromís de pagar a qui lliuri al poblat de rates. "Sí, no l'hi he pagat el promès per tocar una mica la flauta i lliurar-nos de les rates, però els músics ja hi estan acostumats a no cobrar". Clar i català —i perdoneu la rima interna—, pura actualitat.

Penso que l'obra està molt bé i té un valor afegit: utilitza amb saviesa el llenguatge dels signes dels sord-muts —la Clara només parla així — i la canalla, al llarg de l'obra, veuen amb naturalitat que hi ha persones diferents d'ells que s'expressen de manera diferent. Bravo!

Part dels personatges que apareixen a l'obra són titelles i ninots, marca de la casa, per cert elements que es fabriquen els Farrès al seu taller. Els afortunats que l'hem visitat hem pogut valorar allò que se'n diu teatre d'objectes. Son uns elements fets amb gran senzillesa i materials gens sofisticats, fusta, filferro, llauna... però d'una creativitat extraordinària. Em recorda un nét meu jugant hores i hores amb una capsa de cartró i un cordill, i quan li preguntava que feia, em mirava amb els seus ulls grans i preciosos, com preguntant-me "però que no ho veus?".

Us ha quedat clar que ha estat una gran nit de teatre? Olalla Moreno, Jordi Farrés i Pep Farrés, sota la creació i direcció de Jordi Palet i Puig ens han fet feliços i també ens han fet rumiar sobre això que en diem "discapacitats". A destacar la música de Jordi Riera; em temo que jo també hi hauria anat darrere d'aquell flautista amb aquelles melodíes... Res a envejar a les millors produccions del TNC, el Lliure o el Liceu, perquè l'important és que t'arribi al cor, i això no té res a veure amb la magnitud. De vegades quan més a prop i més íntim, millor, i si veus la canalla al teu costat passant-s'ho bé...