TROIA, UNA VERITABLE ODISSEA

TROIA, UN VERITABLE ODISSEA

(al TNC)

          Em fa por que aquests dies no agafem un empatx. De torrons? no, tot i ser festes nadalenques l'empatx que em fa por no és de torrons, ni de mistela o vi bo; és de música a capella. Maremar, Broadway A Capella, Troia Una Veritable Odissea... tot en un parell de setmanes. Cony de modes...

          Amb Troia, Una Veritable Odissea! estem davant d'un projecte ambiciós. Jo dels Cor de Teatre he vist unes quantes coses que m'havien anat d'acceptables a molt bé, però en aquesta Troia em penso que s'han passat de megalòmans. Potser l'han volgut fer massa grossa i els ha petat una mica als morros. D'entrada s'han carregat a l'esquena dos dels poemes més importants del món: la Ilíada i la Odissea, patapim patapam, tot de cop, però els Cor de Teatre són gent que canta i per tant necessiten "músiques". Cap problema.

          I han espigolat del que hi ha a la vinya del senyor, però... barrejar Dvorak amb Elgar i Mozart, i Wagner i encara Haendel... que vols que et digui, m'ha sonat una miqueta a medley, o sigui pupurri, i els pupùrris a mi no m'agraden massa. Si estic amb el lascia ch'io pianga de Haendel, immers en la música barroca, em fot saltar a Bizet del segle XIX.

          Després hi ha temes que tenim d'una única manera en el nostre imaginari. La cavalcada de les valquíries de Wagner és possiblement la música més potent que s'hagi escrit mai. Arrenca amb una força brutal a càrrec del metall mentre les cordes fan una mena de llit, com quan cuines un llobarro al forn amb base de patates, i quan entra la percussió, cágate lorito. Mentre l'escoltes "veus" aquelles servidores de Wotan, verges i belles acompanyant als guerrers caiguts fins al walhalla. Doncs  sentint-ho  molt, a capella perd quasi tota la potència per molt que les trenta-dues veus s'esforcin.

          Escènicament la idea del cor, tots amb túniques blanques i màscares m'ha semblat molt bé. L'entrada d'Atena, Posidó, Zeus i tota la basca m'ha semblat una mica patxanga. Però... la Sala Gran del TNC plena com un ou, ha aplaudit i aplaudit. Bon senyal; vol dir que els ha agradat, i si a més l'obra ha servit per fer conèixer al gran públic obres cabdals de la música occidental, doncs com diuen en castellà miel sobre hojuelas. Però compte; no abusem del recurs a capella, no fos cas que prenguéssim mal.

          Acabo amb una reflexió: fins i tot el Carmina Burana d'Orff, música coral per exel·lència des del primer compàs, darrera el cop de bombo inicial engega amb el cor, un cor gran i potent que inclou fins i tot veus blanques, però sense el suport d'una orquestra simfònica extensa, penso que l'obra sonaria justeta. Però aquesta només és la meva opinió.

Allegro

ALLEGRO

(al Teatre Goya)

En termes musicals allegro s'utilitza com a indicació del tempo, i indica ràpid i animat. Allegro és doncs un nom que li escau d'allò més bé a l'obra que s'ha estrenat avui oficialment al Teatre Goya, perquè és ràpida, animada i musical. Cor de Teatre és un elenc que molts vam descobrir amb Operetta, una obra on es feia un repàs al món de l'òpera amb música a capella a través del humor, oferint els passatges operístics més populars de Verdi, Mozart, Bellini, Offenbach i una pila més.

Doncs ara hi han tornat amb un espectacle similar, però amb una volta de clau més al humor, incorporant com a dramaturg i director escènic a Paco Mir, component del Tricicle. "Ens despertem amb música, viatgem amb música, escoltem les notícies amb música, comprem amb música, esperem amb música, sentim música que s'escapa d'habitacions, d'auriculars, de cotxes, te telèfons; ensopeguem amb músics pel carrer, amb cantants cridaners als bars, als restaurants, al futbol. Cantem per adormir als nadons, per entretenir-los i per recordar-los que 365 dies de música ininterrompuda fan un any i que empenyent anys arribarà un dia en que ens acomiadarem també amb música", diu Paco Mir, i així comença l'espectacle.

Un xicot està al llit i sona el despertador —una colla de cantants darrera seu—. El noi els dona un cop i "el despertador" s'atura, però com que no es lleva es torna a posar en marxa —fragment de Quadres d'una Exposició, de Mussorgsky—. Finalment es lleva i es pren un cafè —un altra fragment, ara de Peer Gynt de Grieg—, però amb un gag brillant amb la cafetera. De seguida ens adonem que estem en territori Tricicle, doncs el gag és marca de la casa, i així fins que cau (simbòlicament) el teló. No penso explicar ni un gag perquè se'm podria jutjar per assassinat, però puc avançar que són brillants i molt ben col·locats. Si puc avançar que els temes musicals són variats: Bach, Vivaldi, Gounod, Debussy...

En quant a l'execució —no la meva, que m'he comportat i no he explicat res—, sinó dels cantants i també actors penso que han assolit cotes molt altes; com a cantants ja tenien molta categoria, però penso que ara com a actors han millorat molt i tan l'expressió facial com la corporal ha sigut de molta altura. També cal destacar el moviment escènic, coreogràficament molt encertat i amb moments força difícils, ja que semblava que s'embolicarien tots els uns amb els altres. Una direcció musical molt bona de David Costa i els arranjaments de Pere-Mateu Xiberta han acabat d'arrodonir l'obra, espectaculars i gens fàcils de cantar, però els catorze cantants del grup són molt bons. Fa gràcia veure com tots porten el diapasó penjat del coll com si fós la medalla de l'amor.

Resumint, un espectacle que val la pena, per a tots els públics, que no necessita de coneixements musicals i del que surts content i animat, com si els del PP no haguessin dit cap animalada i el Pablo Iglesias no hagués fet demagògia amb els catalans de dues categories segons la seva procedència. El recomano. De tan en tant s'ha d'anar al teatre a passar-ho bé.